El rastre

Cada dia és igual. Piquem a la porta. Entrem. El deixo caure suaument al terra. El saluden. Somriu. Buïdo la motxilla i el miro. És simpàtic i juganer. M'apropo a ell i li demano un petó. Hi ha dies que no pot resistir-se i em diu Nnnnnno! amb un mig somriure, el nas arronsat i cara de bitxo. Però normalment me'l fa. L'estrenyo cap a mi, tan molsut i tendre. I em fa un petó ralentitzat: Mmmmmmmuà! Se'm deu notar tant que em fa feliç. Surto ràpid i mentre pujo les escales noto la galta encartonada, plena de baballes. Les trec a mitges, somrient, mentre penso Què maco és el meu nen.