Aquest dissabte he passat por. Baixo al carrer conscient que recomanen no fer-ho. Hem vist a la televisió que s'ha decretat l'estat d'emergència. Hem explicat als nens que uns bojos han posat una bomba i ha mort gent. Costa que no s'espantin i alhora entenguin que marxem abans del que estava previst. Em creuo amb mirades tristes, tots fem el mateix posat, amb el cap cot. Me'ls imagino indignants, com jo, volent creure que el món ha de ser un lloc millor. Penso que encara sort que els meus fills no tenen prou consciència per entendre realment el que està passant. M'apropo a Montorgueil i està viu, sembla que no hagi passat res. Torno i baixem els quatre per dinar abans de marxar a l'aeroport. Poc després decidim que ens quedem fins dilluns com havíem previst incialment. Estem a la ciutat més segura, o almenys a la més vigilada. Dissabte al matí resulta ofensiu quan veus a algú rient. A mesura que passen les hores tots estem més relaxats, encara que els cotxes de policia van d'una banda cap a una altra i les sirenes no deixen de sonar. Turistes i autòctons passegem. Fa la sensació que necessitem viure amb la màxima normalitat possible, malgrat la desgràcia que ens evidencien les botigues tancades i els restaurants buits. Ni se'ns ha acudit apropar-nos a la zona dels atemptats. Diumenge llueix un sol esplèndid que convida a sortir. Torna a haver cues per pujar a la Torre Eiffel, Montmartre està ple a vessar, restaurants amb clients, policia secreta, policia visible i militars amb unes metralletes que et recorden el que ha passat i et fan patir pel que podria passar. Ja estem a casa, a Barcelona. Ha estat un viatge estrany. No és per menys, conscients que hem estat afortunats. Agraïts pels que s'han preocupat. I desitjant que aquest sigui l'últim cop que una ciutat s'omple de periodistes per informar de barbàries.
2 min
