Diferents

Àngels Ponce

El poder del silenci

Emma-Gonzalez-durant-intervencio-Washington Zoom

Emma-Gonzalez-durant-intervencio-Washington

Aquests dies he tingut l’oportunitat de veure un vídeo publicat pel diari ARA en el que una noia nord-americana, l’Emma Gonzalez, que va sobreviure al tiroteig de fa unes setmanes a l’Institut de Parkland a Florida en el que van morir 17 companys i amics seus, fa un breu discurs defensant el control d’armes a EEUU.

L’impressionant no és el que diu (que també), sinó el silenci que fa després d’anomenar els seus amics i el que deixaran de fer perquè són morts. 4 minuts i 20 segons de silenci, amb el cap ben alt, aguantant la mirada, respirant agitadament i amb les llàgrimes lliscant-li per les galtes.

Durant aquest espai de temps sense paraules, l’Emma ens dóna l’oportunitat de sentir tot allò que ens vol transmetre: la ràbia, la sensació d’injustícia davant d’un fet tan cruel i arbitrari, la impotència, la por, la tristesa, l’empatia, l’absència...és possible connectar amb totes aquestes emocions només escoltant el seu silenci i mirant-la a ella.

I això fa pensar en que de vegades, a la vida, hi ha situacions en les que sobren les paraules. Per més que ens entestem en trobar què dir o què fer davant del patiment, queda clar que el més important és escoltar i simplement ser-hi, acompanyant.

És només quan escoltem, fins i tot el silenci, quan podem realment empatitzar amb el dolor de l’altra, fins i tot sentir-lo físicament i d’aquesta manera, fer-lo nostre.

I és quan puc sentir aquest dolor que ni la Carmen, ni l’Aaron, ni la Kira, ni l’Àlex, ni l’Scott, ni l’Helena, ni la Gina, ni el Joaquin...ni cap dels altres adolescents que van perdre la vida aquell 14 de febrer a Parkland em son llunyans. És només així que la lluita de l’Emma i els seus companys reclamant el control de les armes a EEUU per fer més segures les escoles i que fets com el que han viscut ells no es tornin a repetir, és també la meva lluita.

Simplement, escoltant el seu silenci.