Criatures en silenci

Criatures en silenci
Iolanda Sevillano

Veure el nadó: si o no?

Una decisió molt important

El passat 15 d’octubre es celebrava el Dia Mundial de la Mort Gestacional i Perinatal. Aquest dia especial obria un debat que em va cridar poderosament l’atenció: és bo per als pares veure el nadó que acaben de perdre?

Personalment, crec que el debat és absurd. És decisió únicament dels pares si el volen veure o no. En aquest moment de tristor infinita, penso que és una decisió tan delicada i personal que no s’hauria ni de debatre.

En el nostre cas, a l’hospital Trueta de Girona, el personal va seguir un protocol estricte i, alhora, ple de tacte, per fer-nos conscients de que s’havia d’optar per una banda o una altra.

Recordo que una de les primeres preguntes que em va fer el ginecòleg d’urgències, quan em van ingressar, va ser si voldríem veure’l. Jo no vaig dubtar ni un segon: si, volia veure el meu nadó. El meu home s’ho va pensar uns minuts més, però va estar-hi d’acord.

Durant els següents dies ens ho van anar preguntant, remarcant-nos que podíem canviar d’opinió en qualsevol moment. Però a mesura que passaven les hores i els dies ens sentíem més segurs de la decisió presa.

Després de donar a llum em van haver d’entrar a quiròfan i, durant la meva estada allà, el meu home va poder veure el nadó. En aquell moment va saber que era un nen. De matinada, perquè aquella tarda vespre van néixer bastants nens i nenes al Trueta, una infermera ens ho va tornar a preguntar. I, quan li vam tornar a dir que si, vaig poder tenir entre els meus braços el meu fill.

Aquesta estona amb ell, aquests minuts que vam poder estar els tres junts i sols, ens vam sentir família. Per a mi, van ser els minuts més serens i feliços d’aquells 4 dies. Mentre el mirava i m’admirava de la meravella de nen que era, la meva ment va volar i el va veure creixent, jugant partits de futbol, fent deures esforçadament, rient davant la tele i menjant pastís d’aniversari. I sé que pot semblar estrany, però imaginar la vida que mai tindria en Ponç em va donar un consol que ni imaginava.

Per això defenso amb totes es meves forces que, si els pares volen, han de veure el nadó. Es mereixen fer-lo real. Es mereixen abraçar-lo, acaronar-lo, conèixer-lo, estimar-lo en persona. Perquè, un cop se l’emporten, només el podem estimar a distància, des del record.