Fa uns dies vaig fer una crida a twitter demanant fer comunitat. I la resposta va ser impactant.
Vull tornar a agrair a totes les persones que han estat fent difusió de la meva crida. I, sobretot, vull agrair la gran quantitat de missatges que he rebut. Vaig prometre tractar les vivències amb respecte i amor, i així ho faré.
Avui parlem de la segona valenta.
Quan comencem un tractament de fertilitat, mai pensem que serà tan i tan difícil.
La nostra valenta d'avui va trigar 6 anys i 3 avortaments abans de tenir el seu fill.
6 anys d'injeccions, pegats d'hormones, pastilles orals i vaginals.
6 anys que la pell es resseca com una pansa.
6 anys que els nivells hormonals estan tan alts i alterats com els 9 mesos que dura l'embaràs.
6 anys que va plorar per res, amb una sensibilitat a flor de pell.
6 anys de veure com les seves amigues es quedaven embarassades i anaven parint.
6 anys de veure créixer aquests nens i nenes que haurien estat amics dels 3 nens i nenes que va perdre.
6 anys de merda, vaja.
Però, finalment, un dels embarassos va tirar endavant i va tenir el seu fill.
Les dones som fortes, molt fortes, mai em cansaré de dir-ho. Què va fer la nostra valenta? Va decidir donar-li un germanet o germaneta al seu fill.
Així que ha tornat a posar-se mans a l'obra: ha tornat a la rutina de les injeccions, de la hormonació, de l'estrés.
Ha tornat al patiment de la betaespera, aquests dies (uns 12 aproximadament) que s'ha d'esperar entre que li fan la transferència de l'embrió fins que es pot fer l'analítica per confirmar si hi ha embaràs o no.
No et dic paraules, valenta d'avui, perquè hi he passat i no existeixien.
Perquè tota paraula queda curta i absurda en aquests moments.
Així que només enviar-te una càlida abraçada i desitjar-te un camí ple de llum.
