Nadons que viuen per sempre

Fa uns dies vaig veure Coco, la peli de Disney. No em cridava gaire l'atenció, però em vaig decidir a veure-la perquè vaig pensar que, en aquest punt del meu dol, em podria ajudar.

I així va ser.

Qui és Coco? Coco és la iaia del protagonista. Una dona molt gran que pateix Alzheimer i no reconeix una família que l'envolta, la cuida i l'estima moltíssim.

Però Coco, tot i donar títol a la película, no n'és la protagonista. El veritable protagonista és, al meu parer, el pare de Coco, que va morir fa anys. Ell pateix perquè la seva filla ja gairebé no el recorda a causa de la seva malaltia. Poc a poc ell, el seu esperit, es va esvaint, alhora que ho fa el seu record.

Coco em va fer sentir recolzada en la meva idea de no oblidar el meu fill. En conservar el seu record.

Vivim en una societat on no es parla de la mort.

Deixem de parlar dels nostres éssers estimats que ens falten.

Apartem tot record que ens pugui entristir.

Color negre. Tristor. Plor. Silenci. Això és el que associem a la idea de la mort.

Coco, en canvi, mostra una festivitat del Dia de Difunts plena de color. Vibrant de vida. Alegre. Farcida d'amor i de famílies, de tot tipus, recordant amb amor els seus éssers estimats.

Coco m'ha reafirmat en la idea que en Ponç ja no és aquí amb mi, però estarà sempre al meu cor. Mentre jo no l'oblidi, ell viurà en mi. Mentre jo el recordi, la seva curta vida tindrà importància.

La celebració del Dia de Difunts a Mèxic, reflectida a la película Coco, m'ha semblat una tradició meravellosa, plena d'amor. Si mireu la película, veureu quin goig fa veure com ho celebren.

La propera Nit de Difunts, en Ponç serà recordat així a casa nostraen Ponç serà recordat així acasa nostra.