Canvia el xip

Jordi Sasot i Cristian Toribio

La dislèxia en nens

dislexia Zoom

dislexia

El passat dia 8 de novembre es va celebrar el Dia Internacional de la Dislèxia, que és un trastorn que pares, professors i la població en general probablement coneix i no semblarà, en la majoria de lectors del blog, una paraula desconeguda. Tot i així, pensem que és important transmetre i seguir informant el coneixement que és sòlid sobre la dislèxia, i si fos necessari, actualitzar-lo.

En aquest sentit, la dislèxia es descriu com una dificultat que se situa específicament en la capacitat lectora de nens i nenes que tot i posseir les necessàries capacitats intel·lectuals, motivació per aprendre, no tenir ni problemes visuals ni auditius o un inadequat ensenyament, tenen unes dificultats demostrables a través de proves o tests psicològics dissenyats per a aquest fi.

Actualment, el consens majoritari entre els professionals de la salut mental és parlar de «Trastorns específics de l'aprenentatge» en lloc de dislèxia, disgrafies o discalcúlies (per exemple), per una necessitat de ser més precisos, especificar quines són les dificultats (d'aprenentatge) i remarcar el fet que estem parlant d'una alteració en el desenvolupament neuronal del nen o nena que ho pateix. Per tant, com a pares d'un nen amb possibles dificultats en adquirir el procés de lectura, en realitzar una exploració i diagnòstic, caldrà que al diagnòstic s'especifiquin les dificultats observades: en la lectura, en l'expressió escrita o dificultat matemàtica. I en cada un dels casos, precisar les dificultats trobades (per exemple, si la velocitat lectora està afectada però no la precisió de la lectura).

En altres paraules, el patró de dificultats que anteriorment es coneixia com a dislèxia, actualment s'anomena «Trastorn específic de l'aprenentatge amb dificultats a la lectura».

Causes o models explicatius

Aquest conglomerat de dificultats és habitualment el resultat d'un dèficit en allò que anomenem la consciència fonològica i que no és esperable, com s'ha dit anteriorment, en relació a les seves capacitats cognitives i el fet d'haver tingut una bona instrucció acadèmica.

El model explicatiu amb més suport d'entre els investigadors d'aquest camp de recerca és la teoria fonològica. Aquest model o teoria estableix que la parla és natural i inherent, però no l'acte de llegir que és adquirit i necessita ser après, per llegir cal reconèixer lletres i la cadena de lletres representen els sons del llenguatge parlat. Ara bé, per a poder llegir, un nen ha de desenvolupar la consciència del fet que les paraules parlades poden descomposar-se en les seves partícules fonamentals (fonemes) i que les lletres d'una paraula escrita representen aquests sons (fonemes). Aquesta consciència no es troba (o es troba alterada) en nens i adults dislèxics, llavors podem afirmar que la dislèxia és un dèficit en la consciència fonològica i aquest dèficit bloqueja l'accés a poder entendre el significat de les paraules, per exemple. Dit d'altra manera, un dislèxic pot saber el significat de les paraules, però en tenir dificultats per a descodificar les paraules escrites pot no extreure'n el significat tot i que per una altra via l'extrauria fàcilment (per exemple escoltant-ho).

Freqüència

La dislèxia encaixa en el que s'anomena model dimensional, és a dir, que no es té o no es té i punt sinó que hi ha graus de dislèxia. En aquest sentit, les habilitats lectores de tota la població es distribueixen: la majoria de la població té unes capacitats lectores mitges, i una proporció petita de la distribució tindrien una capacitat per sobre la mitjana i una altra proporció petita una capacitat per sota, en aquests últims se situarien els dislèxics.

En aquest sentit, se sol parlar de la dislèxia com el trastorn del neurodesenvolupament més comú en nens, que es dóna entre un 5-17,5% de la població, segons els resultats de diferents estudis, que també analitzen diferents conjunts de població amb diferents llengües a adquirir, no es mostren prevalences iguals en llengües llatines que en anglosaxones, per exemple. A més, el trastorn és persistent en el temps i crònic, és a dir, és una condició i no un dèficit transitori.

Aquest últim punt és important remarcar-lo, ja que si comparem dislèxics i no dislèxics al llarg del temps trobarem que si bé tant uns com altres milloren el rendiment en la lectura segons es fan més grans la diferència entre el rendiment lector d'uns i d'altres es manté, com mostra la següent imatge:

Zoom

La línia contínua representa els bons lectors i la línia discontínua aquells que tenen dificultats, segons es mouen cap a la dreta, avancen els anys i segons es mouen cap a dalt, milloren el rendiment lector, el que s'observa és que la diferència es manté.

Per tant, actualment quan parlem de dislèxia parlem de Trastorns específics de l’aprenentatge i, concretament, amb dificultats en la lectura. Aquestes dificultats tenen el seu origen en el procés que anomenem consciència fonològica, per diagnosticar-ho calen utilitzar proves específiques que ens indiquin que realment el rendiment lector és objectivament més baix que la mitja de la seva edat i entendre que es tracta d’una condició que si bé millora amb el temps, es mantenen diferències de rendiment en la lectura respecte als no-dislèxics a mesura que passen els anys.

Dr. Jordi Sasot Llevadot

Psiquiatra Infanto Juvenil

Cristian Toribio Amaro

Psicòleg Clínic Infanto Juvenil