Canvia el xip

Jordi Sasot i Cristian Toribio

Què explicar als nens davant un fet traumàtic?

A la nostra societat, tan nens com adolescents poden ser fàcilment testimonis d'esdeveniments traumàtics. Aquesta realitat és viscuda de forma significativa a través dels mitjans de comunicació i, en altres ocasions, nens i adolescents poden arribar a ser testimonis directes d'aquest tipus de fets. Sense anar més lluny, aquesta darrera setmana, a consulta, un parell de nens han explicat que, recentment, ha mort un familiar seu. Les seves reaccions davant la mateixa situació, la pèrdua d'un ésser estimat molt proper, eren diferents. Però la qüestió no és parlar d'aquests nens. Simplement aquest fet dóna peu parlar d'un tema ben delicat. Què explicar als nens davant un fet traumàtic?

Si parlem dels mitjans de comunicació podem constatar com, per exemple, des de divendres passat els es fan ressò de la mort de, l'exentrenador del Barça, Francesc 'Tito' Vilanova. També avui dia si fem una ullada als mass media veurem que parlen de conflictes armats, segrestos, violència de gènere, homicidis, accidents de trànsit i molts altres esdeveniments de caire traumàtic.

Cal tenir ben clar que tant si l'esdeveniment traumàtic és conegut per una via o altra, és a dir ja sigui a través dels mitjans de comunicació o perquè s'ha viscut el fet in situ, pares i educadors han de intervenir per evitar, des d'errònies interpretacions, que es pugui facilitar que la por es converteixi en una fòbia, fins i tot, aquelles situacions on el nen o l'adolescent toleri, de forma virtual, l'esdeveniment traumàtic tal com si fos un videojoc.

L'explicació ha de ser la mateixa si la noticia traumàtica procedeix d'una font o una altra? Evidentment la resposta que es dóna en el nen que viu el fet in situ d'aquell que no és diferent. No obstant, la resposta ha de ser equivalent independentment del canal pel qual arribi l'experiència estressant. Qualsevol infant o adolescent necessita sempre ajuda per comprendre una vivència traumàtica.

Quin tipus de seqüeles comporten aquest tipus d'esdeveniments? Les repercussions d'aquests esdeveniments vitals traumàtics es coneixen com a Trastorn d'Estrès Posttraumàtic (TEPT). I com s'han d'encarar aquestes situacions? La millora manera d'ajudar no és negar l'evidència, encara que pugui ser el propi nen qui la negui, sinó facilitar una resposta que busqui tranquil·litzar. És, principalment, d'aquesta manera que es podrà reconduir l'ansietat abans que es converteixi en una por o una fòbia. Així doncs, l'objectiu més immediat és explicar el que ha ocorregut, però sense reviure la situació sinó analitzant-ne els fets mitjançant una satisfactòria descripció que busqui reconduir l'ansietat. Una de les coses fonamentals és que el propi adult manifesti el seu estrès de forma natural.

I com es fa amb infants petits? En aquestes ocasions és molt útil, més que les paraules, facilitar la projecció de l'ocorregut per mitjà del joc o del dibuix. I per què? Simplement perquè el nen té la oportunitat d'expressar els seus sentiments amb una major facilitat. Així com també, el joc o el dibuix, pot ensenyar-nos la percepció que té sobre el fet estressant i el que significa per a ell. A més, també podem delimitar les seves preocupacions reals, les quals poden ser contestades per l'adult en aquell precís moment. Amb tot això el que es busca és facilitar l'adaptació a la normalitat. Convé, per tant, donar una resposta objectiva. En tot moment s'ha de tenir clar que cal considerar el fet vital traumàtic com un fet concret que succeeix com una circumstància que pot ser capaç de condicionar l'estat emocional del nen o adolescent. En aquest sentit, s'ha d'evitar caure en interpretacions subjectives. Així com en el immediat mecanisme de defensa del nens: la negació. Encara que passin per aquesta fase la vivència de la realitat persisteix en la seva ment.

No ens pot passar per alt que hi ha d'haver un temps d'assimilació. I com hem dit, allò que busquen les primeres respostes és tranquil·litzar i contenir les ansietats. Caldrà comprovar, ja en fred i passats uns dies, que aquell fet traumàtic no hagi produït cap tipus de conseqüència o seqüela emocional en el nen o l'adolescent.