Començarem un nou curs el dia després de commemorar, un any més, aquell fatídic 11 de setembre de 1714 quan el país definitivament perdré els seus drets més preuats. Però els que caigueren ho feren amb dignitat. És aquella dignitat la que ens permet avui, quasi tres-cents anys més tard, continuar defensant el nostre país i, en conseqüència, la pervivència de la seva ensenya d’identitat més important, la llengua. Semblaria que després de més de tres dècades de democràcia això fos sobrer. No és així ni de bon tros. Una altra vegada el català a l’escola i, més concretament, el model que permet tenir-lo com a llengua vehicular a l’ensenyament torna a ser qüestionat per tribunals i pels de sempre que, com nosaltres, no volen canviar. Admetem-ho clarament: ni nosaltres els canviarem a ells ni nosaltres perdrem la nostra dignitat hereva dels caiguts el 1714. Demà torna a començar un nou curs a l’escola catalana. Ho farà molt majoritàriament parlant català a nens i nenes que la sentiran com a llengua habitual i institucional. Un idioma que els acompanyà al llarg de tota la seva escolarització donat que és la llengua pròpia del país, perquè això és normal arreu i perquè la immensa majoria de la ciutadania catalana vol que sigui així per a continuar sent el que som. Redoblarem esforços malgrat el cansament de tornar a argumentar el que és obvi. No defallirem perquè som hereus de la tossuderia de la raó. Potser ens ha mancat a vegades la gosadia dels valents, la visió dels estrategs, però des de la feina de cada dia, a l’escola, a casa, al carrer... farem que els alumnes que tornarem a tenir demà a les aules puguin sentir-se orgullosos del país on viuen, dels mestres que tenen i del futur que s’albira, que serà d’ells i que els permetrà sens dubte viure en plena llibertat.
2 min
