Aprenent a ser feliços

Júlia Prunes

Avui que ja fa dos anys... dos anys que et vas morir.

Avui, catorze de desembre, fa dos anys que érem a la planta de pal·liatius de l'Hospital de Terrassa. Tu, sedat, i nosaltres, acompanyant les teves últimes hores. Jo, mig engripada i esgotada, et donava la mà esperant que la teva llum s'apagués. Esperant que et morissis.

I avui és un dia estrany. Ja fa una setmana que, de tant en tant, m'assalten records d'aleshores i m'inunden una pila d'emocions. Sembla que viatjo en l'espai-temps a través d'un curiós forat de cuc que em porta, inevitablement, d'aquí cap allà i se'm neguen els ulls de llàgrimes. Revisc cada moment com si fos ahir, com si fos avui.

Un dia de reis qualsevol... Zoom

Un dia de reis qualsevol...

Tot i que vas escollir donar-li l'esquena a la mort per aferrar-te a la vida, la tenies ben present. Et preocupava que, si a tu "et passava alguna cosa" (preferies dir-ne així), els nens i jo quedéssim coberts. Així que, els últims temps, et vas dedicar a resoldre temes i a deixar els papers en regla. Et vas informar de com funcionava això de les pensions, i encara recordo com m'ho explicaves asseguts al sofà de casa.

També érem al sofà el dia que em vas deixar anar que "si a tu et passava alguna cosa" em busqués una bona parella ("que tingui peles", em vas dir). I a mi em va ofendre i t'ho vaig fer saber mig plorosa. Quins acudits!!

I ara, que l'amor torna a voleiar per la meva vida, puc entendre què volies dir... i ploro llàgrimes d'agraïment i d'admiració. Si alguna cosa vam aprendre de la cruesa d'aquells anys de malaltia i dolor, va ser a estimar-nos en essència. I aquesta n'era una mostra. Volies que estiguéssim bé, que no ens faltés res, si un dia tu no hi eres.

Ara fa dos anys, després de més de trenta hores d'espera pacient, vaig prendre una dura decisió: la de sortir de l'hospital una estona. Sentia que mentre fos allà tu no marxaries... i sabíem que havia arribat l'hora. Abans de sortir però, et vaig dir que podies anar-te'n tranquil, que estaríem bé. Que cuidaria els nens per tots dos i que sempre et tindríem present. Que t'estimava i havia arribat l'hora de marxar.

I així ho vas fer... amb suavitat i molt ben acompanyat. L'habitació era plena de gent quan vas deixar de respirar.

Fins fa poc pensava que la meva presència et retenia i no gosaves anar-te'n si em senties a prop... però ara, i cada vegada ho veig més clar, he entès que tu em volies a casa amb els nostres fills. I allà és on era jo quan vas emprendre el vol, i els ho vaig poder explicar amb calma mentre esperàvem el Santi, que ens va portar de nou al teu costat. D'alguna manera ens seguies cuidant.

Han passat dos anys i moltes coses bones des d'aleshores. He compartit el meu dol en aquestes pàgines perquè sentia que m'anava bé fer-ho. He conegut gent fantàstica a través d'aquesta finestreta cibernètica. Persones que també han perdut a qui estimaven. Ens acompanyem, escoltem i compartim vivències semblants, de malaltia, de mort, de dol, però sobretot, d'amor incondicional. Avui sento que amb aquesta entrada tanco un cercle i que a partir d'ara, hi podré publicar altres temes. Fins avui, m'era impossible.

Volia dir-te que et sento molt present. Estic segura que a la dimensió on et trobes fas camí. Jo segueixo en aquesta, fent el meu. I soc feliç, molt feliç. Tot aquest temps, m'he sentit acompanyada i estimada per tanta, tantíssima gent! Els nostres fills creixen sans i forts, es fan grans i me'n sento molt orgullosa, són una passada! La feina, també bé. Tenim tot el què ens fa falta i més... estem bé! Intueixo que ja ho saps, però aprofito aquesta finestra per explicar-ho al món, que sé que hi ha gent a qui li preocupa i no gosa preguntar.

S'acosta Nadal i tinc ganes de celebrar-lo. De viure el canvi d'any envoltada de qui m'estima i de qui m'estimo. De celebrar la vida i el pas del temps que ens empeny endavant, amb alegria! Sento que fa molt temps que no ho faig i podria dir que aquest any ho necessito.

La vida és un regal i al teu costat he après a valorar-lo. Visc el present acollint tot allò que hi passa, i sense buscar-lo, l'amor m'ha tornat a trobar. Segueixo aprenent a estimar i a deixar-me estimar. Em sento afortunada. La vida és preciosa i tu sempre en formaràs part, gràcies per tant, Ferran. T'estimo.

I avui, acompanyo aquestes lletres, de nou, amb Macaco i la cançó Brindo por ti. Per tu i per tots i totes les qui em llegiu des de l'altre costat de la pantalla. Brindo per la vida. Brindo per l'amor.