Parlar amb els fills: els petits detalls marquen grans diferències

El llenguatge és una eina molt poderosa. Això no és cap descobriment, però a vegades hi ha coses que semblen tan evidents que no els donem la importància que mereixen. Les paraules que utilitzem tenen la capacitat d'empoderar, responsabilitzar, encoratjar i impulsar l’autonomia dels infants i alhora poden restar responsabilitats, enfonsar, restar protagonisme a la mateixa història o generar dependències innecessàries.

No és el mateix dir "has fet un pipí a l'orinal, que contenta estic!", que dir "has fet un pipí a l'orinal, que contenta deus estar d'haver-ho aconseguit!" La primera frase centra tota l'atenció en la satisfacció que una fita tan important com és fer pipí a l'orinal produeix en l'adult, mentre que la segona remarca la intenció de fer que l'infant se senti bé amb si mateix, reforça la seva autoestima i no crea una dependència a la reacció de l'adult.

Els petits detalls

Són petits detalls que poden marcar grans diferències. L'adult sovint es posa al centre de les accions dels seus fills i resta tota la importància tant a l'aprenentatge que s'està produint com a l'emoció que produeix haver-ho assolit (o no). Un altre exemple molt comú és l'ús –benintencionat, segurament– de la primera personal del plural per referir-se a una actitud o una acció que només té a veure amb l'infant.

"Que bé que al final hem sopat una mica", li diu un pare al seu fill després que, amb molt d'esforç, l'infant hagi aconseguit menjar una mica d'un plat que no li agrada o que simplement no li ve de gust. En aquest cas, l'adult s'apropia d'una fita que no és seva i li resta importància a l'esforç que ha fet la criatura. Una formulació alternativa de la mateixa frase podria ser: "Que bé que has sopat una mica! T'ha fet sentir bé esforçar-te?"

Els canvis sempre costen

Canviar la manera com parlem amb els fills és una tasca complicada perquè molts cops imitem la manera com ens parlaven a nosaltres o fem servir frases tan generalitzades que es fa difícil posar-hi el focus i analitzar-les en profunditat per entendre què i com estem comunicant quan triem una construcció o una altra. Sense saber-ho, sovint diem coses als infants que no transmeten el que realment volem comunicar.

Per això és important reflexionar què diem, per què ho diem i com ho diem. El llenguatge estructura la nostra ment i, per tant, té la capacitat de fer-ho de forma positiva o de forma negativa. Això vol dir que les paraules que escollim i la manera com decidim comunicar-les tindran un efecte directe sobre com els nostres infants se senten a la vida i com construeixen el seu món i la seva pròpia història.

Plorar està bé

Un dels exemples més paradigmàtics de com el llenguatge pot modelar la ment i la personalitat dels infants és la manera com vivim el patiment. A la nostra societat li costa acceptar i acompanyar el patiment. Sovint intentem tapar-lo i passar pàgina en un intent d'evitar el dolor a les persones del nostre voltant. "No ploris", "Va, ja està", "No n'hi ha per a tant", "Però si això no fa plorar..." són frases que tots els adults hem fet servir en alguna ocasió.

Negar amb la paraula la possibilitat de plorar –i, sobretot, la legitimitat de plorar quan ens cal– fa que l'infant senti que està fent alguna cosa malament. A poc a poc estableix una relació entre les ganes plorar i la repressió obligada del sentiment que li imposa l'adult, convertint-se d'aquesta manera en una persona que no només tindrà dificultar per gestionar el patiment i el dolor, sinó que també li costarà deixar plorar a la resta de persones.

Plorar és necessari per autosanar-se i reconstituir-se quan hi ha alguna cosa que ens crea angoixa, malestar o patiment. Quan no deixes sortir aquesta emoció, en realitat el que estàs fent és no donar valor a què està passant. Que l'adult no sàpiga identificar o entendre què està passant, què sent l'infant, no vol dir que no estigui passant. En els infants, el plor és un símptoma de malestar i a vegades l'únic que es pot fer és validar aquesta emoció, abraçar la necessitat i acompanyar-los perquè la transitin de la millor manera possible.

Una bona eina per validar i acompanyar és ajudar l'infant descrivint textualment el que ha passat o el que està passant en aquell moment: "Veig que en Marc t'ha fet malbé la teva construcció i que t'està sabent molt greu. Plora tant com necessitis". Frases com aquesta donen valor a allò que sent l'infant i, des d'aquesta mirada de profunda comprensió, és des d'on el podem ajudar i el farem sentir valorat, donant-li eines per aprendre a gestionar els conflictes del futur.

Missatges en positiu

Un infant que rep missatges positius i missatges de confiança té més probabilitats de convertir-se en un adult que se senti segur i capaç. En cap cas això implica que no s'hagin de posar límits o que tot s'hi valgui. Quan hi ha actituds que no validem –com per exemple quan el nostre fill fa una malifeta– podem optar per una frase estigmatitzadora ("Sempre igual, no n'aprendràs mai") o per una que el faci sentir responsable de la seva acció ("Fent això segur no t'has sentit bé amb tu mateix”). Aquesta frase alhora que no valida l'acció, sí que valida la persona.

Deixar enrere maneres de comunicar autoritàries i poc comprensives, que fan sentir malament i que malmeten l'autoestima de l'altra persona i canviar-les per maneres de comunicar més agradables, afectuoses, que transmeten confiança plena i bondat és la manera de canviar de dalt a baix la manera de sentir-se i fer sentir els altres. Les paraules poden etiquetar i jutjar, impedint no només un aprenentatge exitós, sinó també impossibilitant un entorn on l'infant se senti segur per poder parlar i expressar-se amb llibertat. Fem de casa nostra un espai on sempre es pugui comunicar tot!