Avui sento que escric ben tocat i amb la vulnerabilitat a flor de pell. Aquest cap de setmana he connectat, mitjançant un exercici de teatre terapèutic, amb la violència, amb la falta de respecte, amb la rigidesa i amb l’excés d’autoritat amb què tractem als nostres infants.
Seguint amb el meu post anterior, no és estrany que els petits de la casa paguin els nostres deutes emocionals pendents, allò que no hem sabut resoldre, amb traumes i ferides d'infància que segueixen activats i amb la nostra falta de referents amorosos i respetuosos. En definitiva, són els hereus de les nostres comptes pendents. Evidentment també ho són dels nostres èxits però avui, si em permetreu, em centraré en els pendents de resoldre. I parlo en plural perquè sento que és una responsabilitat col·lectiva i de la societat en què vivim.
És probable que soni políticament incorrecte i que el lector senti incomoditat en llegir això: no és estrany veure com un pare, mare o avi escridassa al seu fill pel carrer perquè arriben tard a l'escola, perquè han perdut l'autobús o perquè el seu infant no li ve de gust menjar la verdura que té el plat. Tampoc és estrany veure com algú pega, li retira l’afecte o l’atenció al seu fill/a com a càstig.
Sento que massa sovint pressionem als petits de la casa, no els tenim en compte, no els escoltem, no respectem els seus temps i els obliguem a fer coses per a les quals encara no hi estan preparats. Els atabalem i els fem anar més depressa del que ells podrien. En definitiva i en resum, som excesivament exigents, autoritaris i agressius amb ells.
Crec que no hi ha res que justifiqui cap acte de violència cap als nostres infants. Cridar-los, pegar-los, retirar-los el nostre afecte o la paraula, negar una abraçada o pressionar-los i manipular-los perquè facin allò que nosaltres volem sense tenir-los en compte pot tenir conseqüències fatals per a ells; i les arrossegaran la resta de les seves vides.
És així com els infants entenen que hi ha alguna cosa en ells que no està bé i és en aquest precís moment en el qual, poc a poc, es van desconnectant de la seva veritable essència. Si no fas allò que els teus pares volen no conseguiràs l’amor que anheles. I així és com d’adults anem pel món sentin vergonya, ira, rebuig, desconnectats de la nostra veritable essència, sense saber posar límits, sense tenir en compte les nostres pròpies necessitats i pidolant i reclamant l’amor que no vàrem rebre a les nostres parelles o amistats. No és esgarrifós?
Com a pares o cuidadors dels nostres infants tenim l'obligació moral de criar-los amorosament, de tenir-los en compte, de respectar els seus temps i de donar-los l'atenció que es mereixen. No hi ha excusa que valgui.
No pretenc generar remordiments de consciència però si remoure la consciència de qui pugui llegir aquest humil espai que dona veu a les meves inquietuds. Jo mateix soc el primer sorprès amb la meva actitud inacceptable que en ocasions tinc cap al meu fill. I amb això no pretenc fer-me la víctima ni pressionar-me més del compte, però sí posar atenció en allò que crec que puc millorar. Crec que tots hauríem de tenir present i gravar-nos a foc que els nostres fills són un tresor i no una càrrega i que tenim molt per aprendre d'ells, a fi de comptes d'ells en depèn el futur del nostre planeta!
