Teatre familiar
Activitats amb nens 29/06/2023

S'acomiada dels escenaris la companyia de teatre familiar que va començar en una furgoneta

Després de 50 anys als escenaris, l'Estaquirot Teatre jubila els seus titelles

5 min
Teatre l' Estaquirot. Companyia de Teatre infantil que es retira dels escenaris.

Vilanova i la GeltrúÉs una de les companyies històriques del teatre familiar a Catalunya i aquest mes de juny s'ha acomiadat dels escenaris després de 50 anys de trajectòria i més de 40 espectacles. L’Estaquirot, la companyia de teatre familiar de Vilanova i la Geltrú, ha explicat el seu últim conte amb titelles. Núria Benedicto, Olga Jiménez i Albert Albà van representar el 18 de juny l'última funció, la que fa 10.851, al Teatre Principal de la seva ciutat: L’aventura d’avorrir-se, la darrera història, és protagonitzada per un titella, la Rita, que aprèn a avorrir-se i, tot seguit, a inventar-se mons imaginaris. I ho aconsegueix malgrat la vida estressant a la qual la sotmet la família amb activitats extraescolars de tota mena. Els Estaquis, com són coneguts a la seva ciutat, van rebre un comiat emotiu, que va congregar representants polítics de la Generalitat de Catalunya, de la ciutat i també famílies, amics i coneguts, que coincidien en dues frases: “Felicitats per la vostra jubilació” i “Què farem ara sense vosaltres?”

Tot va començar el 1973 quan un grup d’amics, la majoria de Vilanova i la Geltrú, i alguns d’ells relacionats amb l’ensenyament infantil, van començar a recórrer el país amb una furgoneta. Eren molt joves, entre 17 i 18 anys, i el festival de titelles que van veure a Barcelona els va animar a seguir-ne el model. Amb molta traça, un fet que els ha caracteritzat sempre, van construir-se els seus propis titelles, capgrossos, es van inventar cançons i històries i van pujar a la furgoneta per plantar-se a les places dels pobles. Quan la dictadura encara cuejava, l’Estaquirot volia explicar històries inventades en català, que no partien dels contes clàssics. El 1974 van haver de superar un examen, obligatori, perquè els deixessin actuar. “Era un examen surrealista i si el Sindicato Nacional del Espéctaculo no ens l'aprovava, no podíem actuar enlloc”, expliquen Benedicto, Jiménez i Albà. El van aprovar i van convertir-se en polichinelas, l’ofici que els van escriure al carnet i que els donava permís per dedicar-se a l’ofici que tant els feia passar bones estones junts com també començar a guanyar uns diners. I atenció! Els diners, els guanyaven fent passar el barret després de cada actuació. La dedicació i la passió van ser tan grans, que el 1977 ja s’havien professionalitzat i, per tant, pagaven l’impost de “títeres y volatines en ambulancia” i la Seguretat Social en el règim d’artistes, però dins l’apartat de “toreros, cómicos, caricatos y excéntricos”.

“Quins temps!”, exclamen Olga Jiménez, Albert Albà i Núria Benedicto. N’han viscut de tots colors i també han observat l’evolució que criatures i famílies han fet com a espectadors dels seus espectacles. Un detall. “Ara tenim espectadors molt petits; tan petits, que són nadons, i això no ens havia passat ni quan vam començar ni fa uns anys, ha estat un fenomen recent”, expliquen els titellaires, que també afegeixen que si els espectadors comencen de forma molt primerenca, també deixen d’anar-hi de la mateixa manera. “És difícil veure’n de 10 anys, per exemple”. I l’observació no la lliguen amb laments, sinó amb la realitat del que veuen.

De Gira anunciant l'espectacle per al vespre.
Preparatius per l'espectacle.
Primera funció escolar.Escola Llebetx, Vilanova i la Geltrú l'any 1974.

L'última funció

Per a la seva última funció van triar L’aventura d’avorrir-se, millor espectacle familiar dels Premis Teatre Barcelona 2019. L’obra va començar després que els tres titellaires saludessin tothom a la porta del teatre. És la marca de la casa. Vestits de color negre, l'un al costat de l’altre, tots tres es van situar just a l’interior de la porta per anar saludant tothom. També van acabar de la mateixa manera. Un cop els espectadors eren tots dins el teatre, es van encaminar cap a l’escenari i la primera que va sortir va ser Olga Jiménez. Com a narradora, va ser qui es va dirigir al públic i va demanar amb una frase feta d’èxit que tothom obrís bé els ulls i paressin bé les orelles, i també va presentar els titelles: La primera: la Rita.

I a partir d’aquí va començar la màgia. L’acció passava damunt d’una taula, per on la Rita corria amb els seus pares per dirigir-se a les activitats extraescolars. Tot d’una la taula es va transformar en una butaca, amb braços i un bon respatller, on es va asseure un nou titella (preciós, gran, amb cara afable), l’àvia de la Rita. És just l’àvia la que dona les claus a la Rita perquè s’avorreixi, perquè s’imagini una aventura amb un aneguet (petit de plàstic, dels típics de banyera), un drap vermell (que es convertirà en un drac vermell) i un llençol blanc (que serà un gegant ben gran, que és qui amagarà l’aneguet que haurà de buscar la Rita).

Preparant la primera gira per la comarca del Montsià.
La furgoneta on viatjava la companyia els primers anys

El desplegament de recursos senzills, però carregats de significat, ha estat sempre una de les grandeses de la companyia, que ha estat reconeguda amb la Creu de Sant Jordi. El joc d’ombres xineses, amb l’ús d’una llanterna, amb què l’aneguet es converteix en gran i en petit en una paret on es projectava a mesura que la llum s’acostava i s’allunyava, va ser poètic. Tant és així, que al fulletó de l’obra, que la companyia va lliurar a tothom al final, explicaven amb tots els ets i uts com fer-ho a casa, perquè se’n sortissin amb èxit. I, per acabar, els diàlegs entre els titelles, sempre amb el punt d’humor que aixeca rialles. Una de les grans converses, inoblidables, entre l’àvia i la Rita és quan la primera pregunta a la segona:

-Com va el col·legi?

I la Rita respon:

-L’escola m’avorreix.

I l’àvia diu:

-Així m’agrada, que treballis molt.

Finalment, van arribar les últimes escenes. La gran aventura de la Rita, i la de la companyia l’Estaquirot, es va acabar amb un missatge dels bons: “Avorriu-vos sempre per ser feliços”. Al carrer, quan tots tres s’acomiadaven amb plors del públic, els espectadors els donaven les gràcies per haver representat ficció de la bona durant tots aquests anys. “Moltes gràcies, Estaquirot. I què farem ara sense vosaltres?", va tornar a repetir el públic.

stats