MARC SERRANO I ÒSSUL

Trobar a faltar (massa?) la criatura

A les criatures petites els costa separar-se dels pares, però no és un camí només d’anada. Per a molts pares i mares, deixar els fills petits també és un suplici

Trobar  a faltar (massa?) la criatura  El delicat moment del comiat   Feliçment emmarats  o emparats / GETTY Zoom

El pare és enyoradís; la mare, enyoradissa. De vegades -poques o moltes-, l’infant els atabala, els fa nosa i tot, però quan el tenen lluny pagarien qualsevol preu “ni que només fos” per veure-li “la claror dels ulls mirant el mar”, parafrasejant el Cant de l’enyor de Llach. Enyorament, enyorança, nostàlgia: la cara B de l’amor total quan aquell ésser que tant s’estima (un fill, en aquest cas) no hi és. El progenitor es troba a la feina, surt en parella o queda amb amics per sopar; deixa la cuca a cals avis o a cals oncles, o amb la cangur, o bé el fill se’n va de colònies uns dies. O, simplement, és a l’escola un dia qualsevol. I l’enyora, el troba a faltar. “On deu ser? Què deu fer? Deu estar bé? Em deu enyorar? L’he abandonat?”, pensa. La melangia l’envaeix. Voldria que hi fos. La casa és buida, trista, morta sense la canalla.

Enyorar-los ¿és normal, habitual, inherent al fet de ser pare o mare? Normalíssim. “És normal tenir presents els fills quan no som amb ells, pensar què deuen estar fent i com deuen estar”, respon la psicòloga clínica Laia Mollà Cusí, de l’Hospital Sant Joan de Déu, on atén nens, adolescents i les seves famílies. “Trobar-los a faltar (enyorar) és normal; sobretot, en moments de canvi. Per exemple, si se’n van de colònies o comencen a l’escola després d’una època en què hem estat amb ells la major part del dia”. No enyorem els fills perquè sí. L’enyorança no és trivial, explica Mollà, sinó un estímul amb una funció clara: ens activa davant d’una situació determinada. “Totes les emocions tenen una funció adaptativa. El fet d’enyorar algú que estimem fa que el tinguem present i que ens preocupem que estigui bé. En el cas dels fills -quan també tenim la funció de protegir-los-és normal que aquest sentiment sigui més fort”.

Però alerta que no en féssim un gra massa, ara. Com les relacions de parella tòxiques, el lligam afectiu amb un fill pot esdevenir obsessiu, addictiu: malaltís. “Es pot crear una relació de dependència en la qual la mare o el pare no es pugui separar del fill”, confirma Laia Mollà, i afegeix: “Pot ser per diferents motius i es converteix en problemàtic en el moment en què impedeix el desenvolupament adequat i l’autonomia del nen, o en què interfereix en les dinàmiques familiars (per exemple, de parella). Un exemple de quan es torna trastorn -apunta-és el cas de l’ansietat de separació, en què el nen pateix ansietat quan se separa del pare o la mare”.

MÉS QUE PARES I MARES

¿Cal combatre, doncs, la buidor que se sent a casa i al cor per la seva absència? Tampoc: “Tenir-lo present és saludable. Ara bé, és important tenir altres fonts de satisfacció i que formin la nostra identitat, ser més coses a part de pare o mare. Si no -adverteix-, podem caure a generar una dependència per evitar sentir aquest buit”.

Sense passar-nos, cantem el Cant de l’enyor llachià i, fins i tot, el No t’enyoro d’Els Pets. Si no els enyorem en els moments que ens dediquem a nosaltres mateixos, no ens en sentim pas culpables: “És molt sa tenir una identitat completa, amb més aspectes que el fet de ser pare, que no només tingui relació amb ser pare o mare”, afirma Mollà. I conclou: “És sa per a nosaltres i per als nostres fills, que hi veuen exemple i creixen amb el nostre model”.

La també psicòloga Gemma Pou Arnau coincideix amb la seva col·lega: “És inevitable trobar-los a faltar; personalment, ho faig cada dia [és mare], però també he de confessar que he pogut trobar moments en els quals no l’he enyorat”. Assegura: “Trobar o no a faltar no és directament proporcional a estimar més o menys”. I afirma que no ens hauríem de sentir malament si no els enyorem mentre fem coses nostres. Però admet que passa: “I, quan passa -diu-, hem de recordar que, si enllestim les nostres necessitats, podrem estar amb els nostres fills d’una manera més focalitzada i lliure”. Llicenciada en psicologia i també diplomada en magisteri de primària, Pou és psicòloga a l’Hospital Vithas Montserrat de Lleida i psicòloga infantil i juvenil al Servei d’Intervenció Especialitzada de la capital del Segrià, que es dedica a “oferir informació, atenció i recuperació a les dones que han estat o estan en processos de violència masclista, així com als seus fills a càrrec”. Com Mollà, pertany al Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

EL GRAN AMOR

No és només que estimem els fills -i per això els enyorem-: és que n’estem enamorats literalment i bojament, sosté l’experta; en un primer moment, perquè ens hi veiem reflectits. “És un enamorament! Ho és en tota regla!”, exclama. I precisa: “I, en una primera instància, la maternitat o paternitat és on resideix la nostra part més narcisista com a individus: aquella personeta té una part de mi mateix. I és que considero que aquesta pinzellada d’autosatisfacció és inevitable en la majoria de casos: «Mira que bonic que és! Té els meus ulls!»” El nen és un minijò i per això ens el sentim tan nostre i l’estimem amb tanta rauxa egoista. Superats els primers temps -matisa la psicòloga-, deixem de banda aquesta projecció i la substituïm per “un amor incondicional vers una persona individual, única i irrepetible”.

Gemma Pou proposa que, a més o en comptes de l’absència -el fet que no hi siguin-, analitzem la presència: què passa quan sí que som amb els fills. Estar sempre, sempre, sempre junts, tampoc: “Existeixen altres llocs, altres persones, altres maneres d’establir relacions, i donar-ho a conèixer als nostres infants és positiu”. Però conviure-hi tant com puguem, esclar que sí: “Hem de passar temps amb els nostres fills. Però no només temps. Aquest temps ha d’estar acompanyat de ganes, atenció, energia, motivació, passió”, apunta Pou. La mera proximitat física, doncs, no garanteix l’emocional.

Pou se sincera del tot: “Tinc pànic al que he anomenat la presència fantasma. De vegades soc amb la meva filla, però no hi soc realment. Estic consultant el mòbil o pendent d’altres coses i, de sobte, noto un soroll a la llunyania; un soroll repetitiu, molest.Quan començo a posar-hi atenció sento ben clar: «Mama! Mama! Mama! Maaamaaa!» I llavors -confessa- em vull morir”. Moralina: “Amb això vull dir que, de vegades, ens és difícil dedicar-los aquest temps de qualitat que totes les lectures pedagògiques recomanen. Tant si treballem com si no, necessitem temps per a nosaltres, i crec que és necessari poder trobar l’equilibri (de vegades, malabarístic) entre poder estar amb els nostres fills i, també, amb nosaltres mateixos”. Trobar moments, fins i tot, per enyorar-los.

Gestionem l’adeu. Laia Mollà confirma: “El menut entén que tornarem des de l’experiència; quan ho ha viscut, comprovat”. I subratlla que el comiat “és una bona oportunitat per crear una relació de seguretat i confiança amb el nen”. “Aprèn que el deixem en llocs on el cuidaran i que, després, l’anirem a buscar; que el fet que marxem no implica oblidar-nos-en. És positiu -certifica- poder acomiadar-nos-en encara que plorin, i dir-los que més tard els anirem a buscar”.

Gemma Pou tranquil·litza els pares patidors: “Depenent de com ens en separem, el nen se sentirà més o menys segur. Sempre, sempre, hem d’intentar acomiadar-nos-en i explicar-los que tornarem. És un pas que no ens hem de saltar. L’ansietat de separació és molt normal i forma part del desenvolupament evolutiu”. Avisa: “Si quan marxem no ho fem saber al nostre fill, haurem desaparegut, i això farà que pensi que en qualsevol moment podem desaparèixer”.

¿No separar-nos ni un segon dels fills els impedeix que es relacionin tant com vulguin amb altres nens o adults? Gemma Pou: “Impedir relacions? Mai! Tota experiència suma. Els infants necessiten l’afecte, el contacte i la seguretat que els proporciona la mare (o la persona cuidadora d’inici) per créixer estables emocionalment i físicament, idealment fins als tres o quatre anys. Això no vol dir -aclareix- que no puguin començar a relacionar-se amb altres nens o adults abans. I, segurament, serà enriquidor, però tampoc seria estrictament necessari; sobretot si, per fer-ho, han de separar-se de la mare”. ¿I no dur la criatura a l’escola bressol tampoc la fa menys sociable? “No suposa res”, respon, i ho argumenta: “Els nens estan emmarats per necessitat, no per xantatge emocional. Per tant, com més temps puguin estar amb el pare o la mare, millor, i no hi ha cap raó perquè això afecti la capacitat de relació de l’infant”.