Tres estratègies per a problemes infantils

Directora de CREIXEls terapeutes ens trobam diàriament amb pares que acudeixen a la consulta preocupats per actituds variades dels seus fills relacionades amb el comportament i les emocions. Són consultes comunes a problemes de la infància; no tenen manual d’instruccions. Quan els infants presenten dificultats, nosaltres, com a pares, ens hem de fer tres preguntes clau. La primera és: “El nostre fill, amb aquest símptoma, té el poder i el domini de la dinàmica familiar?”. La segona consisteix a plantejar-nos si, amb el pas del temps, la situació ha empitjorat de manera significativa. I, finalment, la tercera és: “Què hem fet fins ara per solucionar el problema, que, en comptes d’arreglar-se, s’ha complicat encara més?”.

Si les respostes a les preguntes són: “Sí, té el poder absolut, el problema ha empitjorat i ho hem intentat tot”, és important que continueu llegint.

EL PODER DEL MEU FILL

La jerarquia es veu alterada: l’infant domina clarament la dinàmica familiar i els pares passen a ser titelles que actuen en funció de com mou els fils el seu fill. Els pares passen a tenir una actitud expectant i confien que els astres en algun moment s’alineïn i el problema desaparegui. Però això no succeeix. Quan, com a pares, sentim que el nostre fill té el poder, és el moment d’aturar-se a pensar en la necessitat d’un canvi. L’establiment de rols precisos, en què els pares estam clarament en superioritat pel que fa a ells, és bàsic per a l’equilibri de tota la família.

FUNCIONALITAT DEL SÍMPTOMA

Moltes vegades un símptoma comporta un benefici en el menor que no existiria si funcionàs bé. Plantejam la possibilitat que tinguem un fill amb un comportament disruptiu i un amb un comportament irreprotxable. En realitat, a qui funciona millor comportar-se d’una manera determinada? És probable que diguem que qui té pitjor comportament rep més atencions i aconsegueix més beneficis funcionant malament que aquell que funciona bé. És una realitat comuna que traspassa les relacions paternofilials i que es dona en qualsevol tipus de relació afectiva, i hi hauríem de reflexionar.

LA SOBREATENCIÓ

La sobreatenció que rep l’infant en referència al símptoma que manifesta no és probablement la causa del problema, però sí que n’és un mantenidor. Tant l’atenció positiva com la negativa són reforçadors clars de la conducta. Si volem eliminar un comportament, és imprescindible que no generi en l’adult emocions (positives o negatives) que n’afavoreixin la cronificació.

Quines són les estratègies per a aquests problemes infantils?

REESTRUCTURACIÓ COGNITIVA

“Aina, vull demanar-te perdó perquè fins ara no m’havia adonat que necessitaves descarregar aquesta ràbia perquè t’ajuda, i a poc a poc desapareixerà. La teva conducta em fa ser més pacient i millor mare, per això et vull donar les gràcies. És important, però, que jo no m’enfadi. A casa pots descarregar-te a la teva habitació i al carrer, jo t’esperaré tranquil·la fins que se’t passi”. Una explicació d’aquest tipus té un contingut absolutament terapèutic. És important fer veure al nostre fill un altre punt de vista pel que fa a la realitat que patim, d’aquesta manera eliminam el poder que està tenint amb la seva conducta i la negativitat dels seus actes, contínuament reafirmada amb els nostres comentaris.

PRESCRIPCIÓ DEL SÍMPTOMA

“Maria, si necessites queixar-te, ho pots fer ara que tenc temps d’escoltar-te”. Davant la prescripció del símptoma, allò que sorgeix espontani en el nostre fill ho bloquejam. Pensam en la possibilitat que ens diguin que anem a veure una pel·lícula que ens va encantar o que ens explicaran un acudit molt bo. Qualsevol acte d’espontaneïtat queda bloquejat quan se’ns prescriu. D’altra banda, si hi ha una intencionalitat oposicionista i prescrivim el símptoma, es generarà l’actitud contrària, que és, precisament, el comportament adequat.

OBSERVAR I NO INTERVENIR

“Pau, si vols enfadar-te, pots fer-ho, és cosa teva. Quan se’t passi, vens i continuarem fent el que fèiem “. No fer activament res com a pares i dirigir tot el control emocional cap a un mateix en comptes de cap al nostre fill permet diverses coses: reduir el conflicte, no alimentar emocions negatives, donar-los un model de control de conducta versus el seu desajust, afavorir el vincle, eliminar sobreatenció al símptoma negatiu i llevar-los el poder de control de l’entorn.

Actuar segons la lògica no ordinària amb infants amb els quals la lògica ordinària no funciona ens permet obrir un ventall de possibilitats de millora en el comportament, en les emocions i la comunicació amb els nostres fills; reafirma vincles, elimina el conflicte i augmenta les possibilitats que el nostre fill gestioni bé les seves emocions.