Sis mans i sis peus a l’aigua

El millor és que s’hi posin de ben, ben petitets, com més aviat millor! Que l’aigua clorada i calcària -i no sempre calentona- d’una piscina infantil ve a ser la continuació natural del líquid amniòtic. Que, com que la vida va néixer al líquid element, ficar-hi els nounats és el més natural del món. Sí? Segur? Volem confirmar o descartar creences i suposicions -sospites- sobre nedar amb nadons. Al club esportiu, al gimnàs, els pares de nens petits segur que heu vist el cartell que us ho ven: “Cursets de natació per a mares i nadons”. Oh! I els pares? Per quins set sous se’ls (se’ns) margina? Això també cal aclarir-ho.

Guiades, dirigides, monitoritzades o no, totes les activitats en família estan de moda -són tendència, que se’n diu ara-. En concret, els cursets de natació impartits per professionals i, més concretament, fer-ho a sis mans: sense excloure el pare, que també hi té dret. La tendència és imparable, però alhora incipient i restringida; en part perquè topa amb una oferta escassa, ara com ara, si es compara amb la de cursets per a nadons amb un sol progenitor.

Els brillen els ulls. Encara amb els cabells humits, els pares (pares i mares, s’entén) hi coincideixen: establir una cita setmanal per nedar plegats -una dosi de felicitat- estreny els vincles familiars: amb interacció, qualsevol relació s’enriqueix, i el petit hi guanya seguretat, autoestima i autonomia, i treballa la psicomotricitat. El Criatures submergeix tres famílies al Club Malibú Esportiu de Sabadell amb la col·laboració de la jove empresa Kupu-kupu, especialitzada en natació i maternitat (per tant, també en embaràs, postpart, etc.), que dóna servei en equipaments de Sabadell, Sant Cugat i altres ciutats vallesanes. El públic objectiu són els infants de tres mesos a tres anys de famílies actives i d’extracció social diversa. Cal quadrar horaris per reservar-hi, només, mitja hora un cop per setmana -com a mínim: en poden ser dues-. Els nadons es canvien a la piscina mateix i neden amb bolquer d’aigua o banyador; els pares, amb banyador i casquet. Dutxa prèvia (i tèbia) obligatòria. Piscina a uns 30 graus. El preu, aquí, 35 euros; primer dia de prova gratuït. Per família. Els grups, reduïts.

Treball conjunt

Els exercicis bàsics que la monitora va ordenant i ensenyant des de fora de la piscina són pocs i recurrents, però els detalls i la dificultat sí que varien. I s’adapten a l’edat i al nivell de cada nen, òbviament. El pare o la mare l’agafa pel clatell, per les aixelles, per l’esquena o pel pit, i l’altre progenitor fa de llebre; la gràcia és fer torns. Quan toca esquena, més complicada, el mateix subjectador ha d’anar fent petonets al front a l’angelet. Som, un cop més, al paradís del diminutiu.

Comencem, sempre, amb les granotetes: fem avançar el nen fent saltirons amfibis. Un altre clàssic són les esses endavant o endarrere. Bombolletes. Manetes. Mans i peus. I, ai!, l’estrella: les immersions. Als pares d’una criatura de mesos, enfonsar-la sencera els fa moltíssim respecte -por pura i dura, vaja-, però només la primera vegada: després, és el millor de tot. Aquest primer cop, a l’altra banda del vidre -al banc que podríem anomenar zona avis -, els espectadors canosos també es posaran les mans al cap fins que comprovin que el nét emergeix sa i estalvi, com a El naixement de Venus de Botticelli.

Al final de la sessió, una estona estrictament lúdica amb pilotes i xurros, que potser ja hem utilitzat per a algun exercici, i amb matalassets flotants sobre els quals els nadons poden interactuar: més o menys intens, el contacte entre criatures -i entre parelles- també forma part de l’experiència. I, en acabat, si es vol, temps lliure per continuar jugant: ni els grans ni els petits no en tenen mai prou. Cada família pot, també, practicar pel seu compte a banda de les sessions.

Canvi d’hàbits

Les educadores físiques Judit Guarch i Núria Cervera són Kupu-kupu, una de les empreses pioneres en la revolució de ficar el nen a l’aigua amb la mare i el pare. La Núria és més que clara quant als cursets amb un sol progenitor: “Normalment, es fa per economitzar una mica l’espai, per poder tenir més gent a l’aigua. També es busca que les famílies es relacionin entre elles”. Cosa que, de tres en tres, es manté, assegura. D’acord. Però és general? “Està començant a canviar. Hi ha alguns centres que es comencen a adonar que altres centres fan això: que hi van els dos pares. En certa manera reflecteix el canvi de rol que els pares van assumint en la criança dels fills”. Deserten? “Si deixen de venir, normalment és per feina”. I com se’ls va acudir? “Quan fas el curs de nadons, t’ensenyen que hi sigui el pare o la mare, només”, explica la Judit. Ara hi ha llista d’espera per al seu curset estrella, però el primer dia només hi tenien tres nadons, i els pares (ells) ho van aprofitar. “La idea inicial era: les primeres classes les fan tots dos, i quan vingui més gent ja que només n’hi vagi un, però ens va agradar tant veure el vincle que es creava!” La clau: “Ostres, és que l’objectiu és arribar al meu pare, no a la paret”, entendran els nadons.

Curtes, però intenses

Només 30 minuts, ¿per què? “Potser mitja hora per a un adult és poc, però un nadó, quan acaba la piscina, es queda esgotat i adormit, per poc que faci”. Als tres mesos, és massa estona i tot. Quan ronden l’any ja ho allarguen amb joc lliure, però.

El mètode de Kupu-kupu és una adaptació pròpia del que van aprendre a Swim & Coach, al qual han afegit el pare: “La metodologia de la persona que ens va fer el curs era buscar la independència dins l’aigua del nadó com a supervivència, entre cometes, però amb uns exercicis molt respectuosos: aprendre a treballar el cos de manera motriu”.

Com ho viuen les tres famílies de les fotos? L’Albert i la Mercè són els pares del Martí, de dos anys i vuit mesos: “Sabíem que li agradava l’aigua, però volíem que perdés la por i que aprengués a nedar d’una manera més divertida”, diu l’Albert. “És el moment que tots dos li dediquem”, explica la Mercè. I revela: “Des que ha nascut el segon, ho valora molt”.

El Marc i l’Elvira són els pares de la Vera, de 13 mesos. “Vam decidir apuntar-nos-hi per trobar-nos un dia a la setmana tots tres fent alguna cosa junts -recorda ella, feliç-. Fins ara, ha gaudit moltíssim de les sessions”. En subratlla el petit format: “Som molt poquets, l’atenció és molt individualitzada...” I la funció de parèntesi: “És un moment molt relaxat i maco”. “És l’estona de desconnexió de la setmana”, hi afegeix el Marc.

I els alacantins Fernando i Toya són els pares de la Lucía, de vuit mesos. Hi van des que en tenia tres: “I perquè no ens van deixar abans!”, diu ell. L’objectiu? “Que es desenvolupi bé ella”, respon la Toya, neboda d’una educadora infantil: “Aquest estiu ha sigut una passada comparada amb altres nens de la seva edat, fins i tot més grans”, recorda. I conclou: “És una estona que passem tots tres junts fent la mateixa cosa”. Més al·licients, impossible. Mulleu-vos!