Famílies... parlem-ne
M. JESÚS COMELLAS

Retrobem la base i eduquem per aprendre a viure?

Sempre s’ha dit que els mitjans de comunicació donem molta informació i que per això tots plegats sabem més coses, tot i que el cert és que tenir tanta informació molt sovint atabala.

Rebem moltes opinions i sovint ens preguntem: “I ara què? Qui té raó?” El que sentim, ¿ens fa reflexionar sobre quines raons estan més en la línia del que nosaltres pensem o més aviat ens porten a concloure que ja no sabem què pensar? Aquesta situació la podem traslladar al nostre dia a dia amb la canalla. Quan ens demanen alguna cosa i hem de donar-hi resposta, sovint no sabem què fer, o ens preguntem si hem de fer com tothom. Un tothom que, de fet, no sabem quin abast té i per això, per no quedar malament, no ho preguntem a ningú del nostre voltant.

Però, entre tants debats i dubtes, el que ens atrapa és el dia a dia, és a dir: la vida. ¿No serà, com deien les àvies, que el llegir ens fa perdre l’escriure? Segurament estem massa pendents dels nostres dubtes i enfocaments i de les rutines que envaeixen el nostre dia a dia (comprar, fer el menjar o preparar els materials del dia següent), i això fa que no parem atenció al que és realment important: que la canalla participi, aprengui i maduri en l’escenari de la vida. És evident que potser han de fer tasques escolars, però també ho és que han de poder anar a comprar per aplicar tot el que han après a l’escola.

Per què els resolem tantes situacions que, per edat, ja poden fer i que afavoreixen que entenguin la vida quotidiana? Com esperem que ho entenguin? A base de repetir-ho, ben segur que no, perquè només s’aprèn a còpia d’experiència i de fer. O no ens ha passat a nosaltres això mateix? Quan s’han trobat la botiga tancada, han reaccionat, i un altre dia hi aniran més aviat. Quan han perdut el transport públic han vist clar que cal arribar-hi a l’hora, no caldrà que els hi diguem.

És difícil aprendre si informem i no complim, si avisem i no fem, com massa sovint passa: “Vigila que no et descuidis...” “Si no et desfàs la bossa d’esports...” No n’hi ha prou a avisar si després som nosaltres mateixos els que resolem la mancança mentre anem rondinant. No hem de ser nosaltres els que fem el que la canalla ha d’aprendre a fer: tenir cura de les seves obligacions, materials i salut. Perquè en un futur molt pròxim no serem al seu costat per vigilar què mengen, què fan i amb qui ho fan.

La maduresa l’han d’anar adquirint resolent moltes situacions, així s’estalviaran alguns ensurts desagradables en el futur. La vida és el millor escenari per aprendre aquestes situacions quotidianes i entendre que el que els proposem té sentit.