AINHOA BOIX

Pintura a les mans

Professors i artistes recomanen deixar total llibertat als infants perquè s'expressin. Les arts plàstiques s'han consolidat com un gran vehicle per fomentar la creativitat de les criatures

Pintura  a les mans / FOTO: GETTY IMAGES Zoom

Com tantes tardes, Kiko Núñez va anar a recollir el seu fill de quatre anys a l'escola. I com tantes vegades, la porta i les parets de l'aula estaven plenes de dibuixos pintats pels més petits. Excepte un, tots eren molt semblants: amb una casa construïda amb un quadrat i un triangle, amb un arbre format per un rectangle i un oval i amb un cercle com a sol. A aquest dissenyador gràfic format en belles arts el va sorprendre tanta homogeneïtat i l'hi va preguntar al seu fill, que en aquell moment no va saber què respondre. Dies més tard va descobrir que la professora els estava ensenyant les formes geomètriques i que havia utilitzat aquesta activitat plàstica perquè els nens assimilessin aquests nous conceptes de manera lúdica. I amb l'objectiu que els seus alumnes entenguessin millor la dinàmica de l'exercici, va dibuixar una casa amb un quadrat i un triangle, un arbre amb un rectangle i un oval i un sol amb un cercle. Al cap de pocs minuts, els nens van reproduir les mateixes figures al paper.

Una actitud, la d'imitar els traços de la mestra, que va sorprendre aquest pare, acostumat als dibuixos abstractes i una mica eixelebrats del seu fill i coneixedor de l'expressivitat pictòrica d'altres nens de classe. I una manera de plantejar la pintura de la qual Maria Fabre fuig tant a les classes d'expressió plàstica que imparteix a Pou d'Art -espai del qual ella mateixa és fundadora- com a casa amb els seus fills. Per aquesta pintora i professora d'art de Sant Cugat, s'ha d'evitar dirigir els nens en aquest tipus d'activitats, perquè aquesta pràctica limita la creativitat dels més petits i redueix l'eficàcia de la pintura, el modelatge o la construcció com a vehicles per donar sortida a la imaginació dels infants. En comptes d'això, proposa altres pautes d'actuació, com mostrar diferents imatges d'un objecte, una persona o un paisatge perquè ells mateixos siguin els que adaptin el que han vist al seu llenguatge visual, o explicar-los com són perquè transformin les paraules en dibuix. "La creativitat és innata i l'escola, desgraciadament, moltes vegades la talla. Als nens se'ls diu «No has de sortir de la línia» o «Has de fer el sol d'aquesta manera». Reconec que no ha de ser gens fàcil treballar amb 25 nens alhora. Però, si realment busquem que els nens siguin persones creatives, cal deixar-los llibertat perquè s'expressin", explica aquesta professional, que fa més de 14 anys que introdueix nens i adolescents en el món de l'art i, al mateix temps, veu com alguns dels seus alumnes troben en les disciplines plàstiques una manera de donar curs a la seva creativitat o d'altres, menys creatius potser, la possibilitat de superar les seves inseguretats artístiques.

Tant en un cas com en l'altre, la metodologia de treball és la mateixa: acompanyar el menor en el procés artístic, no imposar-l'hi. "Com menys coses li diguis a un nen creatiu, millor, perquè, si no, li talles aquesta creativitat. Si li dius: «Aquí hi podries posar això», ja està, ja l'has pifiat", comenta Fabre.

Donar ales a la llibertat

Però Fabre no és l'única que opina que perquè les arts plàstiques siguin una via cap a la creativitat ha d'haver-hi llibertat. Anna Estany, artista i professora de batxillerat artístic, també pensa així. Ho demostra cada dia a l'Institut Celestí Bellera de Granollers, on imparteix classes a joves i ho fa respectant el ritme i l'expressivitat de cadascun d'ells i també amb iniciatives com Processos identitaris , un projecte de desconstrucció de roba dirigit a joves catalans i que té com a objectiu l'elaboració i el disseny de samarretes, pantalons, vestits i complements a partir de peces i materials usats. "Jo treballo des de fa molt temps amb adolescents i la majoria tenen problemes per deixar-se anar, per trencar els esquemes de la tècnica que els han anat imposant des de petits. Sempre hi ha algun adult que dirigeix i imposa els seus criteris... No hem de manipular i influenciar. En tot cas, acompanyar", argumenta. Si parlem d'expressió plàstica per als més petits, aposta primer per l'experimentació i després per l'aprenentatge de la tècnica.

De manera similar pensa Inma Serrano, coordinadora de Donyets Espai d'Educació Lliure (Olocau, València), un centre on pintura, modelatge o costura formen part del dia a dia dels alumnes i on la creativitat encara va més enllà. Ho abasta tot. "A Donyets, les arts plàstiques no són un mitjà per a , no pretenem aconseguir un objectiu. Pretenem que siguin un recurs més per al nen, la persona, per gaudir, per connectar-se amb ell mateix, per aprendre, per desenvolupar les seves capacitats i crear lliurement", comenta aquesta professional, que recorda que la creativitat no és exclusiva de les arts plàstiques, sinó que es pot aplicar en altres àmbits de la vida quotidiana.

Mil i un beneficis

Tot i que Fabre, Iborra i Serrano aposten per una metodologia d'ensenyament diferent de l'actual, cap no criminalitza els professors o resta importància a les arts plàstiques com a estimuladores de la creativitat. Tot al contrari. Per elles, la pintura, el dibuix o l'escultura són fonamentals per al desenvolupament emocional, intel·lectual i físic del nen, però, com en altres camps, s'han de plantejar de manera correcta per complir aquest objectiu: sense traves ni limitacions. Ho creuen elles i també professionals de l'àmbit de l'ensenyament com Gema Marí i Maite Backman, creadores de NANOcultura, una entitat valenciana que ofereix tallers de pintura, escultura, música o escriptura a nens de diferents edats i que utilitza aquestes activitats per desenvolupar la seva imaginació. Consideren que aquestes disciplines són perfectes per potenciar l'autoestima, la socialització i la creativitat en edats primerenques. Aconsellen als pares que escoltin els seus fills i observin què és el que els agrada, independentment de si està relacionat amb el món de les arts o no.

Una manera d'actuar, la de respectar el ritme i les necessitats creatives del nen, que l'artista multidisciplinària i autora de l'espai Distintoo, Andrea Furlan, segueix amb la seva filla de poc més d'un any. "Mai cal condicionar-los. Hem de considerar l'edat, els materials i les ganes que ells tinguin de fer una cosa o una altra".