L’explorador reprimit

Patir a l’escola

Escrivia dies enrere sobre el patiment i la salut mental dels adolescents, en un intent de descriure com s’ha d’explicar i comprendre el fet que, de tant en tant, a l’escola o fora, se’ls creuin els cables. Em va quedar al tinter fer un apunt sobre la part contrària: el sofriment quotidià dels ensenyants. Una expressió que prové d’un informe que el Senat francès va aprovar fa un parell d’anys sobre la situació de l’ofici de mestre, d’ensenyant. No podem deixar de considerar la vida professional i personal de cadascuna de les persones que acompanyen cada dia vides adolescents a l’escola, trasbalsades per drames diaris, però afectades emocionalment, de manera sistemàtica, per l’aventura diària de la seva feina. Bona part de les administracions i dels ciutadans no té en compte com anem cremant professionals de l’educació.

No és fàcil donar classe quan està en crisi el propi ofici. No és fàcil educar enmig de forts dilemes sobre el que cal i no cal fer, el que serveix i no, el que s’espera d’un i el que l’alumnat necessita. No és fàcil trobar la manera d’ocupar-se de l’alumne que ho pertorba tot, de personalitzar normes i aprenentatges, d’ensenyar currículums saturats i poc menys que inútils en la societat de la informació. Els nostres professionals de l’educació viuen moments d’impotència, mentre tot al seu voltant són avaluacions que mai es paren a considerar la seva creativitat i innovació per intentar fer bé la feina. Senten de manera habitual una forta solitud, no perceben en la pràctica la teoria que educar sigui una tasca de tots, compartida al barri, al territori.

A França recordaven que un dels principals focs de despersonalització, de patiment, de sentiment d’inutilitat del professorat, té a veure amb les contínues i brutals reformes a què es veu sotmesa la seva feina, sense que quedi mínimament clara la seva utilitat. Les pressions socials contradictòries sobre el que han de fer (controlar o acompanyar?) fan que molts se’n distanciïn. Allà i aquí és urgent tornar a donar sentit a l’escola, al bé públic de l’educació i als professionals que el fan possible. Segur que cal refundar la professió, saber què cal conservar i on cal innovar. Però hem de facilitar que ho puguin fer de manera col·lectiva. Que es tornin a engrescar i ens ho expliquin.