És típic de molts separats: un dels dos progenitors continua vivint al pis propietat del matrimoni, mentre que l'altre s'ha de buscar alguna cosa econòmica de lloguer pel mateix barri, perquè els nens estiguin a prop de l'altre progenitor, i més o menys tan a prop de l'escola com estaven abans. La cerca depèn dels recursos de cadascú, esclar, però el més freqüent és que aquest segon pis hagi de ser més petit i més tronadet que l'altre.
També pot ser que pare i mare vagin de lloguer, i que comptin amb recursos econòmics diferents. Per una raó o per l'altra, són moltes les criatures que es mouen entre una casa on tenen una habitació fantàstica per a cadascú, orientada al sud, i una altra on han de compartir una habitació justeta que dóna a un pati interior. En conec més d'un que es queixa d'aquesta situació. Amb un piset més escanyolit que el de l'altre, diuen, se senten en inferioritat de condicions. Tenen la fantasia que als nens sempre els agradarà estar-se més a la casa més lluminosa, més àmplia i més el-que-sigui que a l'altra.
És evident que s'equivoquen, a menys que facin anar els seus nens a una escola on tothom tingui casa amb piscina, o que els hagin ensenyat a valorar les persones pels seus Cayennes, el pedigrí dels seus gossos o els metres quadrats del pis on viuen.
Alguna cosa més que l'espai
I jo per què m'embolico a parlar, en aquesta columna, de temes tan complicats? No ho sé, però estic segur que als nens, com als adolescents, no els importa gaire la grandària de l'habitació, ni les vistes, ni l'orientació. El que els importa és que tinguin la certesa que la seva presència es té en compte, i que se'ls atén. Així que he buscat la millor manera de respondre al meu amic rondinaire (el seu piset és francament minso), i he trobat una bona resposta en una entrevista amb Nicole Prieur, una psicoterapeuta francesa especialitzada en criatures i separacions, que afirma que la forma del lloc no importa. El que importa és el contingut. El respecte pel seu lloc. "El que és terrible per a un nen és que al seu llit, quan no hi és, s'hi acumulin tota mena de coses, perquè l'espai que se li atribueix és una projecció del seu espai interior".
En definitiva, una criatura el que vol és tenir el seu lloc en totes dues cases. I que se li respecti. Que se l'estimi, vaja.
