Criatures 27/12/2014

Padrins i padrines

D’uns anys ençà, l’Església ha perdut l’omnipresència social de què va gaudir durant segles. Com afecta això tradicions ancestrals com és el cas del bateig dels infants poc després de néixer? S’ha perdut el costum de triar un padrí i una padrina? Els nous temps posen aquesta figura en perill d’extinció?

Esther Escolan
4 min

Les famílies ja no bategen els fills per tradició, sinó per convicció. A principis del 2012, la Conferència Episcopal estimava que tan sols un 63% dels pares i mares batejaven les criatures, un percentatge que les organitzacions laiques situaven en un 57%. “Crec que l’època del catolicisme sociològic que havíem heretat del franquisme, en què hi havia una vinculació excessiva entre societat i Església catòlica i en què una persona, pel sol fet de néixer a Espanya, ja era considerada catòlica i havia de ser batejada, ja s’ha acabat”, explica el capellà i periodista Francesc Romeu.

Un canvi de paradigma al qual també fa referència la sociòloga de la religió M. Esther Fernández: “Ens hem de plantejar si la religió està cridada a desaparèixer, tal com van apuntar Karl Marx o Sigmund Freud, o bé a transformar-se, com predicava Émile Durkheim”. Un debat, el de desaparèixer o transformar-se, també extensible a la figura dels padrins i les padrines.

Acompanyament

A grans trets, la dels padrins és una figura que, evidentment, ha evolucionat amb el temps pel que fa a responsabilitats, i ha passat de tenir un significat merament religiós, com a guia espiritual del fillol o la fillola, a un significat d’acollida en cas que els progenitors emmalaltissin o morissin. Els padrins, aleshores, passaven a ser els tutors legals de les criatures. “La tria, actualment, no es fa tant pensant en el futur o en si els pares falten sinó en el present i en les afinitats que es poden tenir amb amics, coneguts, veïns o companys de feina, i en la proximitat social i cultural amb aquestes persones”, apunta Fernández.

La funció dels padrins avui dia és, en essència, la de l’acompanyament. En primer lloc són els que han d’acompanyar els pares en la preocupació pels primers passos de les criatures i en l’elecció, per exemple, de la llar d’infants, l’escola o les primeres activitats. Després, a mesura que es fan grans, han de tenir una preocupació per les decisions que vagi prenent aquest nen, adolescent o jove. “Tant és així que el padrí o la padrina hauria de convertir-se en una persona de referència o un consultor de les decisions a l’hora d’orientar la vida en tots nivells: familiar, social, educatiu o professional”, subratlla.

Més enllà de felicitar els aniversaris i els sants, i de comprar la palma i la mona de Pasqua, “els padrins i padrines han de procurar exercir una feina de continuïtat que implica diàleg, preocupació, comprensió, incentivació i motivació”, destaca Romeu. El capellà i periodista puntualitza, així mateix, que “en la convicció cristiana també són els que haurien d’acompanyar els seus fillols i filloles en el creixement de la fe o, com en diem avui, en la transmissió de valors com són la solidaritat, la veritat, la tendresa, l’amor, la justícia, la pau o la bondat”.

Batejats o no

Per Francesc Romeu, la figura dels padrins i les padrines no està posada en qüestió. “Fins i tot hi ha nens i nenes que no han sigut batejats i que des del dia que van néixer tenen els seus padrins a dins de la família”, apunta. Aquest és el cas, precisament, del Carlos Alcaide, padrí dels seus nebots Iago, d’onze anys, i Joel, de nou. El primer està batejat i el segon no, però això no va ser obstacle perquè el Carlos assumís la funció de padrí amb tots dos infants. “Si ho era d’un i cap dels pares es pronunciava respecte d’això, va arribar un moment en què em vaig veure en l’obligació de ser-ho amb l’altre”, subratlla. Una responsabilitat en què ja s’havia estrenat amb la Maite, la filla d’una cosina seva, però que amb el seu primer nebot, fill del seu germà Rafel, li va fer “especial il·lusió”.

“Més que un tiet i un padrí, vull que el Iago i el Joel em vegin com algú de la família i, per tant, més que un amic, amb qui poden parlar sempre que ho necessitin”, afirma el Carlos. “Vivim en un món ple de circumstàncies i en què els ritmes són frenètics -prossegueix- i potser no faig tot el que podria, però sempre que puc aprofito per veure’ls i, tot i que no els agrada gens, per repassar amb ells l’agenda i preguntar-los com va l’escola”.

Uns instants compartits que deixen un munt de records a la retina d’aquest tiet. “La meva relació amb la música sempre ha sigut important i recordo el Joel assegut a la falda demanant-me que li posés vídeos del YouTube. Potser no arribava als dos anys i ja me’ls demanava!”, explica.

Compromís

El seu nebot Iago té una especial animadversió pels metges i es mostra molt neguitós davant de qualsevol visita mèdica. “Em recorda tant el seu pare, el meu germà, quan érem petits!”, comenta el Carlos.

Si el padrí o la padrina d’una criatura s’esforça a esdevenir un referent al llarg de la infantesa i l’adolescència del seu fillol o fillola, “pot ajudar molt en el desenvolupament d’una persona, de la mateixa manera que, si no se’n té un, es pot trobar molt a faltar”, diu el capellà i periodista Francesc Romeu.

Més enllà de com influeix en la vida de les criatures el fet de comptar o no amb un padrí o una padrina, la sociòloga de la religió M. Esther Fernández proposa debatre sobre “com influeix en el padrí o padrina el fet de ser-ho, ja que aquest rol té a veure amb aspectes com la responsabilitat i el compromís, a més de l’obligació, de pensar en el futur d’un infant que té tota la vida al davant”. Sobre aquesta qüestió també reflexiona el Carlos, que reconeix que se sent “especialment orgullós de ser el tiet, en general, i el padrí, en particular, del Iago i el Joel, i de veure com van creixent feliços”.

Un seguiment que no pensa deixar de banda quan tots dos entrin de ple en la tan temuda adolescència, quan la seva tasca potser no serà fàcil però, probablement, serà més necessària que mai. És per això que afirma convençut: “No perdré de vista el que facin, esclar, però des de la rereguarda, ja que hi ha competències educatives que pertanyen als pares... Tot i que els vigilaré de prop, com deia, per si he d’intervenir en algun moment”.

stats