Tots ens ennueguem alguna vegada. Els nens més petits, que encara estan aprenent a empassar-se sòlids, s’ennueguen més sovint. Ennuegar-se només vol dir que hi ha alguna cosa que ens costa d’empassar-nos, que un tros d’aliment es queda enganxat a mig camí i hem de fer un esforç per fer-lo baixar, o ens produeix nàusees i el traiem. A vegades alguna partícula de menjar o unes gotes de líquid freguen la via respiratòria i produeixen un violent atac de tos, que ràpidament soluciona el problema. El que és perillós no és ennuegar-se, sinó ofegar-se quan l’aliment penetra a les vies respiratòries i dificulta la respiració.
Un tros molt gros i dur de menjar, com un pinyol de préssec o un tros gros de carn, pot obstruir completament la laringe o la tràquea. Més freqüent és que una partícula petita penetri fins a un bronqui, i provoqui al principi molta tos i més tard (de vegades setmanes més tard) una infecció. Hi ha estadístiques sobre els cossos estranys que s’extreuen dels pulmons dels nens. Una quarta part són objectes no comestibles (botons, peces de joguines, petits cargols metàl·lics...). És per això que a moltes joguines hi ha l’advertència: “No apta per a nens menors de 36 mesos, conté peces petites”.
Tres quartes parts són comestibles, amb un predomini aclaparador de la fruita seca, sobretot cacauets, seguits molt de lluny d’ossos petits, vèrtebres de peix, pinyols de cirera o oliva... Bàsicament, objectes durs i rodons, que salten en mossegar-los i se’n van per l’altre forat. Un tros de pa o de pollastre, un fideu o un grill de mandarina es queden enganxats, però no salten; el nen s’ennuega, però no s’ofega. Molts pares, per por que el nen s’ofegui, li donen farinetes i purés durant anys. Amb això només aconsegueixen que el nen no aprengui a menjar sòlids i que s’ennuegui als tres anys en lloc de fer-ho als sis mesos. El bebè pot menjar trossos des del principi, si evitem la fruita seca i altres objectes perillosos i si el deixem menjar al seu ritme, amb la seva pròpia mà, menjar normal sense triturar (però tallat en trossos adequats, esclar). Busqui baby-led weaning al YouTube.
En canvi, sovint fem coses perilloses, com distreure el nen perquè mengi (el nen no ha d’estar distret, sinó parant atenció al que fa), ficar-li la cullera a la boca (la majoria dels nens volen agafar ells mateixos la cullera, i en tot cas no l’hi hem de ficar a la boca, sinó posar-l’hi davant i que sigui ell qui mogui el cap per menjar) i, sobretot, donar menjar per força a un nen que plora. Riure o plorar amb menjar a la boca comporta un risc important d’ofegament.
