Anosaltres aquests nois que corren per les muntanyes ens fan patir. Ens fa passar ànsia la imatge d’herois mítics que ens retornen. Si escrivíssim aquí com a esportistes ens faltarien elogis, però parlem com a persones que pensen en l’educació, i per això posem sota sospita tots els mites que amb tanta diligència ens fabriquen els mitjans de comunicació. Ens atabala veure’ls córrer com esperitats. Córrer és caminar, però amb el valor afegit de l’acceleració. Qui corre veu, però no mira, ni observa. Aquests herois de la muntanya passen tan ràpid d’un escenari a un altre que és impossible que fixin la mirada en res. L’important no és com ells interioritzen el paisatge, sinó la manera com el paisatge els interioritza a ells.
Aquest capgirament del que per a nosaltres vol dir anar a la muntanya o, per extensió, de situar-se en el món, ens fa neguit, perquè som dels que pensen que un bon ensenyament sempre comença per la capacitat de deixar-se sorprendre per la novetat, per l’admiració davant del món, i segueix amb la capacitat de pensar el món i d’expressar i contrastar aquest pensament. A l’inici de qualsevol aprenentatge hi ha uns ulls que de manera tranquil·la miren amb atenció.
Herois que són metàfores
L’acceleració i el consegüent canvi ràpid de pantalla que practiquen aquests grimpadors de muntanyes és una metàfora potent que connecta amb el món en el qual volem educar. Una metàfora que queda reforçada amb dos ingredients més: l’autoexigència i una actitud espartana pel que fa al tracte amb el cos. A partir d’aquí, es tracta de carenejar, d’actuar al límit. Al límit de l’esforç. Al límit del rendiment. Al límit del risc. Al límit de la confiança en un mateix. I també al límit de l’individualisme.
Ho veieu, oi? Just aquests són els ingredients amb els quals molts amaneixen avui el discurs educatiu. Ells sí que veuen un referent en aquests atletes del cel. A nosaltres, en canvi, ens agraden més els herois que saben aturar-se i deixar espais per al dubte, per a la vacil·lació i, fins i tot, per al cansament. Ens agraden els herois que miren, que valoren l’escalfor dels altres mentre s’impliquen en un repte col·lectiu. Al solitari que corre per la carena hi oposem la imatge de l’equip que, pas a pas, gosa obrir nous camins per a tots aquells que els vulguin transitar.
