MÒNICA LÓPEZ FERRADO

No cedirem Xantatges i suborns

No cedirem Xantatges i suborns / FOTO: GETTY IMAGES Zoom

Cada matí, entre les vuit i les nou, hi ha moltes llars on una criatura d'uns tres anys no vol vestir-se amb la roba que toca, no vol esmorzar o no vol seure a l'orinal. Amb el seu comportament, la criatura busca reafirmar-se o aconseguir alguna cosa. Pot arribar a ser realment molt i molt tossuda i a fer-ho servir com a xantatge emocional. Quan els pares ja no poden més, poden arribar a reaccionar amb un altre xantatge: "Si no ho fas, avui no anirem al parc a jugar". O amb un suborn: "Si ho fas, menjarem xocolata".

Aquesta relació pot acabar fent-los sentir com si s'haguessin convertit en autèntics mafiosos d'una mena de Cosa Nostra del món infantil. I, per tant, poden preguntar-se si és correcte l'ús d'aquests condicionants, encara que permetin sortir de més d'un carreró sense sortida. Quin ús i abús se'n pot fer? Com passa amb moltes coses, es tracta d'una moneda de canvi amb dues cares, una de bona i una altra de dolenta.

Cara i creu

Posar condicions i establir sistemes de recompensa pot ser una eina, segons coincideixen molts especialistes. Però cal administrar-ho amb serenitat i, sobretot, vigilar amb els enunciats que es plantegen. "El problema és que pot passar que la criatura s'hi acabi acostumant i acabi creient que si davant de la seva reacció no la recompenses és que no l'estimes. I a la vida no tot es pot aconseguir així. Es tracta que sàpiga que l'estimes, però posar-li límits i preparar-lo perquè sigui independent", explica Javier Urra, psicòleg, pedagog i el primer defensor del menor, entre el 1996 i el 2001. "La criatura sap que pot aconseguir coses si plora, si insisteix molt amb una rebequeria. La feina dels pares és que aprengui que així no s'aconsegueixen les coses", afegeix.

Bons i mals xantatges

No tots els xantatges valen. Per començar, cal assegurar-se què hi ha darrere d'aquella rebequeria. El plor forma part del desenvolupament psicològic del nen i també cal posar-se a la seva pell. Però mai fins al punt de paralitzar-se. Cal actuar amb calma i serenitat, i fer-li un cas mesurat és fonamental. "El nen, amb la seva enrabiada, pot aprendre a incitar l'estat emocional de l'adult que veu cada cop que hi ha una rebequeria. Cal pensar també que el nen, a la vegada que plora, ens observa i va mirant a veure què fem nosaltres", afirma Joan Contreras, psicòleg i pedagog. Per tant, si no hi ha un motiu realment objectiu, cal posar regles. I entre les eines que sovint es fan servir hi ha els condicionals.

Plantejar-los en moments d'ofuscació no és bo. Els enunciats cal plantejar-los amb calma. N'hi ha de bons i de dolents, però. En els més petits, han de ser simples. "Si no pares, no arribarem a temps a l'escola i no veuràs els teus amics", per exemple. Amb els més grans, es poden plantejar idees més complexes i vigilar els valors que s'estan transmetent. "Si estudies et compraré una bicicleta", no seria un bon tracte, explica Urra. En aquests casos, s'acostuma la criatura que si es comporta malament i fa un canvi a continuació, de manera immediata, obtindrà alguna cosa material. En tot cas, el raonament per comprar la bicicleta hauria d'anar acompanyat d'altres valors. "Comprarem la bicicleta si aproves, perquè tindràs temps per dedicar a fer esport, que és bo per a la teva salut". El millor, però, seria que la criatura arribés a ser conscient que ha d'estudiar perquè en si mateix és bo per a ell o ella. "Si aprens és perquè és bo per a tu, tindràs un futur millor i tindràs unes bones vacances perquè no hauràs d'estar fent deures".

Un altre dels moments més conflictius és davant la negativa de la criatura a menjar. La desesperació dels pares pot portar a plantejar, per exemple, "si t'ho menges tot anirem al cinema". Fer-ho algun cop, no fa mal. Però no es pot utilitzar sempre per sistema. "Sense voler, els pares podem ensenyar a exercir així l'autoritat. Quan tot el que es demana al nen passa per un intercanvi, estàs passant la barrera", diu Joan Contreras, psicòleg i pedagog. Els pares han de trobar la manera de fer-li entendre que, per exemple, si no menja no es farà gran i no tindrà energia per jugar amb els seus amics. Si no, es corre el risc d'estar preparant el camí perquè en un futur esdevingui un veritable xantatgista emocional. Per tant, cal comptar fins a deu i valorar què s'està a punt de dir per evitar que se'ns giri en contra.

Amb mesura

D'altra banda, és molt important recordar que els pactes -com les amenaces- cal complir-los. Davant una criatura massa tossuda, no es poden acabar plantejant xantatges impossibles d'acomplir com "si no vas a dormir, demà no farà sol i no anirem a la piscina". El que es planteja ha de ser realista, mesurat i acomplir-ho per no perdre credibilitat.

Altres xantatges poden fer molt de mal a la criatura i, al contrari, augmentar la seva necessitat de sentir que els fan cas. Mai s'hauria de dir "Si no et portes bé, no t'estimaré" o "Si no deixes de marranejar, marxaré". "Com a educadors mai no podem rebutjar el nen, sinó la conducta que té. Cal acceptar la seva protesta i fer-los saber que els estimem, però que no caurem en la trampa de fer-los cas perquè ploren", afirma Contreras. Tot al contrari, ja que si se li fa un mal emocional i se sent insegura, la criatura pot respondre repetint aquell comportament que treu els pares de polleguera.

Tampoc no es poden plantejar condicionals que acabin atorgant connotacions negatives, de càstig, a activitats que en realitat són positives. Per exemple, "Si et portes malament, t'enviaré a estudiar, o a llegir, o amb l'àvia". Si es fa aquest plantejament, probablement és perquè la criatura ja està poc predisposada davant aquestes accions. Però és que amb aquest tipus d'amenaces només s'aconseguirà que la criatura acabi avorrint del tot la lectura, l'estudi o una persona. Tampoc s'haurien d'aplicar condicions i xantatges quan la criatura no vol demostrar la seva estimació per algú. Una tieta que espera que la criatura la petonegi a canvi d'un caramel té la batalla perduda.

Quan els pares acaben utilitzant massa aquests petits enunciats cal una feina d'autoreflexió. "Els enunciats que es plantegin i l'ús que se'n faci depenen també de la maduració com a persones dels pares. També poden ser pares molt racionals en la seva vida diària, però que davant situacions emocionals estiguin perduts perquè no acaben d'entendre la complexitat de tot plegat", explica Contreras. Passar per una època vital estressant tampoc facilita l'exercici conscient d'aquest estira-i-arronsa. En tot cas, Contreras també creu que fer-ne un ús controlat i ben mesurat hi pot ajudar. "Posar condicionants reals i adequats també ajuda el mateix pare, que se sent més segur, sent que té una eina davant situacions de les quals costa sortir, i aquesta seguretat la transmet a la criatura", conclou.e