FAMÍLIES... PARLEM-NE

M’agrado o no m’agrado?

Hi ha una gran preocupació per afavorir que les criatures adquireixin una autoimatge positiva que els permeti tenir prou autoestima per poder afrontar les dificultats i els reptes amb què es vagin trobant, ja sigui a l’escola, en les seves relacions o allà on siguin. Deu ser per això que sempre busquen ajuda exterior: programes, llibres, conferències... Però poques vegades mirem com, en el dia a dia, es van construint aquesta autoimatge i aquesta autoestima. Normalment tenim clar que és amb els comentaris que es fan sobre els èxits, les activitats, la simpatia, la imatge física, les actituds o els rendiments d’altres persones que es van construint l’autoimatge que els donem de qui són. I això influeix en l’autoestima.

Però, ¿no deu ser que aquests comentaris comparatius amb altres persones només aconsegueixen que la criatura tingui la imatge sobre què esperem i què valorem i, per tant, potencien que vulgui assemblar-se a aquestes persones més ben valorades? I això, ¿no fa més fràgil la seva pròpia imatge? El camí passa per afavorir que la canalla pugui comprendre que és única i, per tant, que vegi que la reconeixem com a persona que té valor. Hem de valorar les seves pròpies maneres de ser, de respondre, de pensar, els seus interessos. Afavorir una mirada interna per poder descobrir el propi valor.

Quan ens mirem al mirall, ¿com podem afavorir que tinguem una mirada positiva i tendra cap a la imatge que s’hi veu reflectida? La pròpia mirada, de fet, és la que ens permet reconèixer-nos i valorar el que veiem, el que fem, el que volem fer. I tot amb la fortalesa de pensar que podem ser diferents, que podem no assemblar-nos a ningú. I això donarà valor a la individualitat.

Aquest reconeixement no implica que no es facin canvis, que no hi hagi desitjos de progrés, de modificar el que es veu, d’adquirir noves formes d’actuar, d’incidir en la construcció d’aquesta autoimatge, de l’autoconcepte i, sobretot, de l’autoestima que ens ha d’acompanyar tota la vida. En algun moment podrem voler imitar qualitats d’altres persones, però el que és fonamental no és voler ser com una altra persona sinó voler ser tal com som, i això no s’aprèn si no es fomenta. Aprendre a viure i valorar-se és aprendre a estimar-se, a conèixer-se, a no només acceptar-se sinó, sobretot, a veure el valor de ser.