MÒNICA L. FERRADO

L’exposició ‘+Humans’ per a un públic familiar

La mostra del CCCB planteja una activitat per obrir la visita al públic familiar i a les escoles. Una oportunitat perquè els nens coneguin el futur que els espera

L’exposició ‘+Humans’, 
 Per a un públic familiar / FOTO: MARC ROVIRA Zoom

Què passaria en un món on qui tingués diners pogués augmentar les seves capacitats per tenir superpoders com alguns dels herois de les pel·lícules? ¿I si en comptes de gronxar el bressol la mare ho fes un braç robòtic? En un futur, amb la recerca actual, la humanitat podrà veure modificades les seves capacitats i conviurà amb màquines. Tot plegat planteja preguntes profundes sobre l’essència del que ens fa humans. I no tan sols als adults, sinó també als nens. Dins del seu món, els dilemes també tenen cabuda. Per això, els responsables de l’exposició +Humans, que es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins al 10 d’abril, han elaborat una proposta de visita per a públic familiar, perquè els nens també puguin gaudir d’una mostra que ens dibuixa com serà el nostre futur.

De fet, +Humans s’endinsa, precisament, en el futur que als nostres fills els tocarà viure. I és una gran oportunitat per reflexionar, també amb els més petits, sobre els límits del que significa ser un ésser humà: els límits del cos, els límits de l’espècie o els límits del que és socialment i èticament acceptable.

Visita familiar

El servei d’educació del CCCB proposa una visita familiar adaptada a tots els públics. Per una banda, s’han triat una sèrie de peces adequades per a nens d’entre 6 i 12 anys acompanyades per un joc de pistes. També s’ha elaborat una proposta concreta per a adolescents, i materials perquè els professors treballin i reflexionin a l’aula sobre les moltes i suggerents qüestions que obre l’exposició. “El batxillerat és l’edat més adequada per visitar l’exposició al complet. Venen molts joves d’entre 15 i 20 anys que li treuen molt de suc, perquè realment se senten molt interpel·lats”, explica Bàrbara Roig, responsable del servei d’educació del CCCB. “Els més petits encara no han viscut un contacte tan punyent amb les noves tecnologies, però estan creixent en un entorn en què ja veuen els seus adults com hi interactuen cada dia”, afegeix. Per a ells, s’ha fet una tria i s’han creat materials especials.

El primer que Roig vol deixar clar és que la visita cal que la facin plegats adults i nens, és a dir, que es tracta d’una experiència conjunta. “Les nostres exposicions són complexes i impliquen molta reflexió; el que volem des de fa temps és que els pares i mares que volen veure exposicions ho puguin fer amb els seus fills, però tenint en compte que no estan pensades per a nens, sinó que com a adults els fem una tria i una adaptació”, explica Roig. Els pares ho tenen fàcil, ja que aquesta adaptació és el que s’ha fet des del servei educatiu amb diferents materials.

Joc de pistes

Amb l’entrada, als nens se’ls facilita un kit amb tatuatges, tovalloletes humides per enganxar-se’ls i un full d’instruccions. Tot aquest material forma part del joc de pistes que els va portant a les parts de l’exposició adequades per a ells. “Hi ha 9 peces identificades amb una icona (un petit nen cíborg) i són les que hem triat per als infants a partir de 6 anys”, explica Roig. Aquestes peces compten amb una cartel·la explicativa per als adults i amb una altra específica per als nens, situada més baixa i amb continguts i un llenguatge més planers.

Durant el joc de pistes, cal llegir cada un dels tattoos amb una apli que cal descarregar al mòbil. Situant-lo davant la pantalla del dispositiu apareix la primera pista per trobar el primer tresor, al costat de la icona del nen cíborg. Després de gaudir de cada una de les troballes, per avançar cal posar-se un altre tatuatge, com el que mostrem a la part baixa d’aquest reportatge. S’enganxen al braç, un al costat de l’altre, de tal manera que, al final de l’exposició, el braç de la criatura ha adquirit un cert aspecte cíborg.

Com un ratpenat

El recorregut d’aquest joc de pistes passa, per exemple, per una peça creada pels artistes Chris Woebken i Kenichi Okada sobre els superpoders animals. Expliquen com les formigues es comuniquen per l’olfacte i com els ocells s’orienten pels camps magnètics, entre altres coses. Fins i tot et pots posar una màscara per percebre el món com ho fa un ratpenat. També es poden conèixer cíborgs que ja existeixen, com Neil Harbisson, que té una antena implantada al cap que transforma els colors en sons, i que va decidir posar-se-la ja que de naixement no pot distingir els colors com nosaltres.

Seguint les pistes dels tatuatges també s’arriba a una part en què es pot reflexionar sobre els robots, que tant atreuen als nens. ¿I si un dia deixessin de fer-nos cas i fessin el que volguessin? Què et semblaria si les tasques que fan el papa i la mama com a rutina te les fes un robot un dia rere l’altre? ¿I si tinguessis una mascota mig viva i mig artificial? ¿Com et sentiries i quin vincle emocional hi tindries? Aquestes són algunes de les preguntes plantejades per fer reflexionar els més petits.

Una altra de les reflexions per fer en família és què passarà si en un futur tots arribem als 150 anys. L’artista Jaemin Paik s’imagina com canviarien les nostres famílies, la nostra feina, les nostres vides, en definitiva. I proposa imaginar un retrat de família amb rebesavis supercentenaris.

Més enllà de l’exposició

El material per als professors, a més de facilitar tot tipus d’informació, proposa experiències concretes sobre la percepció del cos o enganys visuals. Hi ha links a molts recursos multimèdia que són a les xarxes i que es poden utilitzar a l’aula. “També hi ha molts professors que han vingut sols a fer la visita i que després ens han cedit el material que han elaborat”, diu Roig.

A la sortida de l’exposició es poden fer dibuixos de robots, a través de la web d’Una Mà de Contes, que té eines extraordinàries per fer, fins i tot, animacions. I també es poden fer dibuixos amb uns petits robots que tenen llapis de colors a les potes.

Tot plegat, té com a objectiu afavorir el diàleg i la reflexió sobre el futur que volem com a humans, tant amb ulls de grans com de petits. “Posa en contacte la visió del nen que entra en aquests temes des de fora, de manera més intuïtiva, irreflexiva i natural, amb la de l’adult, que té més pors i prejudicis; i amb la vivència conjunta que proposa l’exposició i el diàleg que s’estableix és interessant veure com s’acaba situant tot en un terme mitjà, amb menys pors i al mateix temps amb mes consciència”, conclou Roig.