"Aquest nen no menja prou!" Què? Us sona la frase? Ho dic perquè si no us fa pensar en res molt proper, si no la teniu marcada a foc, ja no cal que seguiu llegint això. Voldrà dir que sou d'aquesta classe de pares que fan tanta malícia, aquests pares que van criar un nen que era el Sebastian Vettel dels percentils, sempre dalt de tot, maco, lluent i sobretot ganut, fent preses de mitja hora a cada pit amb la golafreria aquella que no tornen a tenir fins que no s'aficionen a la cervesa. No, aquest article va dedicat als altres, als que em temo que som majoria, als que ens hem passat anys i panys batallant amb una boca que no s'obria de cap manera, els que hem cronometrat les preses de pit de la nostra dona i després hem mentit pietosament dient-li el doble de minuts, els que l'hem empaitat per tota la casa amb el potet de fruita i fins i tot ens l'hem cruspit d'amagat per donar una alegria a la pobre mama.

Tot això ve al cas perquè l'altre dia al tren, davant meu, s'hi va asseure una espècie de Julie Delphy versió britànica amb la seva nena a joc, totes dues rosses i amb els ulls ben blaus. De seguida vaig notar que era una mare del segle XXI, una d'aquestes que passi el que passi mai perden la paciència. El viatge va ser d'una horeta llarga i us ben asseguro que en tot el trajecte no vaig sentir un crit o una paraula més alta que l'altra. El seu diàleg desprenia una serenor ben poc mediterrània, no sé si m'enteneu. Ara bé, per si tenia algun dubte que els temps i els costums han canviat, tot se'm va confirmar a l'hora de donar-li el dinar. Res de termos plens fins a dalt de sis fruites o dos pits de pollastre amb albergínia i pebrot escalivat tot ben triturat. No, amics, el que li va treure per dinar van ser dos tàpers esquifits. En un hi havia cuscús i en l'altre cireres. Ben bé es podria dir que el que va fer la nena amb el cuscús va ser fer pastetes. Potser se'n va menjar una cullerada o dues. Amb les cireres hi va haver més èxit que el cuscús, cert, però també s'ha de dir que el preu que en van pagar els vestits de les dues va ser molt alt. Deu minuts més tard, la nena va dir prou i la mare ho va desar tot sense fer escarafalls. El dinar s'havia acabat. No ho sé, jo vaig aprendre una lliçó. Potser aquella nena no serà mai la reina dels percentils, però jugant, jugant, em sembla que acabarà estimant el que menja, que potser és del que es tracta.