"Has de guanyar sempre tu"

Pot passar que un fill no et caigui bé. És un tabú, però hi ha pares que, quan els tens confiança, t'ho confessen. Alguns fills tenen un caràcter més afí als pares. No et diran mai que se n'estimen més un que un altre, però sí que amb alguns hi connecten amb més facilitat.

Què més passa?

Que la maternitat està mitificada. Se'ns diu que enriqueix, que ens fa madurar, i quan hi som descobrim coses que se'ns fan molt difícils, que desborden la nostra paciència. Algú que digui que no vol tenir fills ens sembla un monstre.

La teva novel·la Pura sang

S'ha dit que aborda el tema de la maternitat amb duresa i sinceritat. Però la maternitat és dura. Com ho és el matrimoni. Hi ha gent que sublima això de casar-se i després troba que el dia a dia és insuportable. Però en la literatura ens dediquem a això, a explicar les coses. Ara bé, la protagonista viu una situació molt extrema. Té un fill molt malalt, que és el màxim temor d'una mare, i se sent incapaç de lluitar.

Quina serà la teva lluita, aquest migdia?

Abans de tenir la Bruna pensava que seria una mare estricta i coherent. Pensava que quan diria que no hi ha postres, no n'hi hauria, per més carones que em fessin. Però la veritat és que al final acaba havent-hi postres. L'altre dia em va dir: "Avui no ha funcionat el somriure". Quina barra que té. Un cop una mare em va donar un consell.

Digues.

"Has de guanyar tu sempre totes les batalles". I em va semblar molt encertat, perquè realment l'educació és una batalla, i l'has de guanyar. El problema és el temps. En tenim poc per fer moltes coses, per banyar, per sopar, per rentar les dents, per anar a dormir, i cadascuna d'aquestes feines es pot convertir en una batalla. I, com que estem cansats, el més fàcil és cedir, perdonar. No es pot fer tot en una hora. Educar necessita temps.

I què passa quan no guanyes?

Doncs que el teu fill creurà que pot anar per la vida fent el que vulgui, com un salvatge. I trobo que alguna cosa important l'estem fent malament, i que ho pagarem. Els nostres fills seran molt durs amb nosaltres. Ara hem començat a veure els resultats d'una educació massa laxa i hem fet un pas enrere.

Ja no trobes tants pares que diguin que volen ser amics dels fills.

Veig nois de divuit, vint anys que ja estan desencantats abans de posar-se a fer res. A la universitat he trobat una generació de nois apàtics que, al mateix temps, són uns creguts i es pensen que ho saben tot. No tenen humilitat. I això és així perquè mentre eren petits els han donat una autoestima excessiva. Ningú els va dir mai que aquell dibuix no era tan bo, que estava mal fet. I els falta autoexigència.

Què et meravella, de ser mare?

Que sigui un emmirallament tan brutal. Quan escrius ja descobreixes moltes coses de tu mateix, però un fill és com escriure de cop les obres completes. T'hi veus molt. Veus les conseqüències de moltes coses que fas. M'agrada molt tenir un coneixement tan íntim i precís d'una persona, detectar-li la més mínima mentida.

Sí? De moment...

Crec que sempre serà així. És una habilitat de les mares. No t'ha passat? Les nostres mares, tot i que faci temps que no ens veuen, amb la primera pregunta que ens fan ja l'encerten.

Cert! Què et costa?

No perdre els estreps. Estem acostumats a tractar amb adults i els adults tenim maneres de fer entendre que algú s'està passant de la ratlla. Però els nens no. I et preguntes com és possible que portin les coses a l'extrem. I penses: li diré això tan intel·ligent i segur que ho entendrà. I no.