L’explorador reprimit

Generació recessió

Una xifra sempre amaga un rostre humà. Per aconseguir que una dada impacti en un grup social hem de recórrer a alguna mena de comparació: molts més que abans, tants com... Llegeixo, per exemple, que el nombre de joves europeus desconnectats dels sistemes educatius ve a ser com tota la població de Suïssa. Sents el símil i tens la sensació que és important, tot i que no et pares a pensar com són les vides joves de qui ha desertat d’aprendre.

Això és el que està passant aquests dies amb les noves xifres que difonen els estudis sobre la infància que ha de viure en la pobresa. Com que la reacció col·lectiva tendeix a ser un “No n’hi ha per tant”, ens han de sacsejar encenent un rètol lluminós més potent. Per exemple: els nois i noies de les famílies pobres han retrocedit a la casella social de fa deu anys. Per un moment, breu, pensem que l’impacte de la pobresa en les seves vides deu ser seriós. Podem imaginar què significa perdre deu anys de la vida. Després, tornem a mirar els que estan ben classificats i a bracejar per continuar entre ells.

Fa més d’una dècada que el Centre d’Investigació de l’Unicef publica un informe sobre les infàncies que els països rics van deixant enrere, els infants que paguen les hipoteques adultes. El d’aquest any, el número 12, parla de La infància de la recessió, de com pateixen l’austeritat i la desigualtat. Per deformació professional miro on queden els adolescents i resulta que estan entre els que més plats trencats paguen. Acumulen anys de desastre i perceben que el futur seguirà sent el mateix desastre. M’atreveixo a proposar als col·legues periodistes que deixin de parlar de generació ni-ni i ho facin de la generació recessió, de les vides en recessió permanent.

Posant-nos en la seva pell, ja podem començar a definir els seus estils de vida, la tribu que aviat dominarà. Consumir el que es pugui per sobreviure, abandonar la inútil via de l’escola per surar socialment, odiar els que tenen tot allò que ells no tenen, agrupar-se entre iguals presencialment o virtualment per demostrar que existeixen, passar d’una societat que cada dia passa d’ells, gestionar els inevitables malestars amb felicitats químiques. Els professionals que hem treballat amb altres generacions perdudes ja sabem com i qui paga la recessió.