Fins que la mort ens uneixi

Es barallen, se separen, no es veuen durant trenta anys i a les velleses un es posa malalt i l'altre apareix per cuidar-lo. És una història que es repeteix sovint. La primera vegada que vaig tenir notícies d'un cas com aquest devia tenir set o vuit anys. La meva mare parlava amb la cosidora que venia els dijous a casa, i jo era sota la taula, jugant amb les tisores i els parracs i la cinta mètrica. Era una d'aquestes converses de grans en què es parla malament d'algú, en aquest cas un home que havia plantat la dona i havia abandonat els fills, i que ara que estava arruïnat i es consumia tot sol en un pis resclosit, víctima d'una greu malaltia, resulta que se n'ocupava la dona. Ella, que s'havia hagut de posar a treballar per pujar sola els fills. Me'n va quedar la vaga impressió que la meva mare ho vivia com un triomf de les dones i del matrimoni, aquesta unió santificada en què els amants es comprometien fins que la mort els separés. Una generació després, en un món molt més laic en què la gent ja no es compromet per a tota la vida i en què gairebé ningú no es mou per guanyar-se el cel amb obres de misericòrdia, aquesta història es continua repetint.

Ara també passa

Un bon amic meu, separat fa deu anys i amb dos fills adolescents, s'ha ocupat de la seva ex fins al final. Els amics, com els familiars més propers, et poden venir a veure, donar-te conversa, portar-te llibres i vídeos, però la duresa d'algunes malalties demana molt més que això. Hi ha germans, o amics de tota la vida, que s'ensorren, que no ho aguanten. I als fills adolescents els sobrepassa. Amb l'ex, en canvi, hi pot haver una proximitat i una complicitat que facilita molt les coses. I de vegades només l'ex és capaç de deixar-ho tot per dedicar-se a cuidar el pare o la mare dels seus fills. De cop la figura de l'ex pren una estranya dimensió, com si més enllà d'assumir plegats l'educació dels fills s'haguessin compromès també a ser companys incondicionals en els moments difícils. Potser perquè separar-se no vol dir, en molts casos, deixar-se d'estimar.

Sigui com sigui, perquè no és tema per posar-se a teoritzar, deixeu-me dir que coses com aquesta em reconcilien amb l'espècie humana. És una d'aquelles coses que fan pensar. I al meu amic li dono les gràcies. Perquè ella també era amiga meva.