Desconnectat
Estar junts tots tres, cada dia. És el que en diem l’experiència estival, aquest període en què es crea una simbiosi tan peculiar que ens convertim sobtadament en un ens amorf amb sis cames i sis braços que pensa, actua i es mou de la mateixa manera. Ho notem quan xoquem un contra l’altre pel passadís del pis; quan anem a pixar i ens adonem que instintivament el nen també entra amb nosaltres a fer el mateix; quan la mama comença una frase i el nen l’acaba amb la mateixa entonació; quan ens aixequem al matí, després d’haver canviat mil vegades d’habitació, i no sabem ben bé qui dels altres dos ens trobarem al costat dormint, o quan cridem el nom del nen i ens surt el nom del company o companya sense voler.
En el cas de la meva dona i jo, aquest estat gairebé telepàtic no ens comporta cap tipus de problema. I és que el practiquem tot l’any, acostumats com estem a viure i treballar en el mateix espai, casa nostra. El nen, però, ens fa patir una mica. Ell, al contrari dels seus pares, es passa la meitat de cada dia envoltat de nens i nenes de la seva quinta, amb qui pot parlar de monstres i videojocs. Ara el pobre es passa tot el sant dia escoltant converses d’adults, sobre hipoteques i amics que es divorcien i malalties i el capítol final de La Riera, i passa el que passa. Com fa un parell de dies, que tot acabant-se el iogurt de les postres va fotre cullerada sobre el procés i ens va parlar dels desavantatges de la llista única.
Total, que vam decidir, en un rar moment en què el nen no era amb nosaltres amb la parabòlica posada, que potser li aniria bé quedar amb algun amic de l’escola, algun dels seus companys de classe que tant deu enyorar. Amb tota la cura del món vam trucar al pare del seu millor amic i vam demanar que ens el portés una tarda. Dues hores més tard l’amic ja era a casa, encantat de la vida. El nostre, en canvi, tot i esforçar-se a semblar content, se’l veia incòmode. Quan portaven una hora junts va al·legar un mal de panxa molt sospitós i la cosa va acabar en punxa. Més tard, mentre sopàvem, ens va confessar la veritat: “No és que no em caigui bé, però ja el veig tot l’any. Jo a l’estiu necessito desconnectar dels meus companys perquè sé que m’esperen nou mesos d’estar amb ells cada dia. M’enteneu?” Ai, fill!, vaig pensar tot cofoi, no tens ni idea de com t’entenem.
