Contes d’avis

“Pel meu gust, avui comença a fer massa fred, no creieu?” Aquesta és la frase que permet a la Sara descobrir quina és la seva àvia veritable després que aquesta s’hagi duplicat en vint-i-una persones idèntiques. És la frase que sempre diu quan li pregunten com està. El seu avi i la Sara s’han trobat desenes de rèpliques de la seva àvia quan han anat a la plaça del poble a buscar-la. Tot aquest embolic ha començat al matí quan a la Maria li han portat un aparell per duplicar persones que ha vist en una fira d’invents i que ha comprat per poder fer diverses coses alhora. Les instruccions d’ús de l’aparell remarquen que els dobles es poden eliminar, però que s’ha d’anar en compte de no suprimir la persona real. El braçalet que duia la Maria i que l’identificava li ha caigut i ara totes diuen que són ella per no desaparèixer.

Aquesta és l’original història que ha ideat Georgina Gómez i que li ha permès guanyar, en la categoria de cicle superior, el dotzè premi Pilarín Bayès, que enguany s’ha dedicat als avis. El seu conte, L’invent per duplicar avis, és un dels quinze relats que han resultat vencedors d’un certamen adreçat a alumnes de primària que organitza l’Editorial Mediterrània i l’Obra Social de l’Hospital Sant Joan de Déu.

La Georgina, que té dotze anys i estudia a l’Escola Vedruna de Palafrugell, explica com es va inspirar: “Els meus avis sempre fan moltes coses, no paren quiets. A més a més de les feines de casa, tenen un hort, i el camp dóna molta feina. Vaig pensar que si es poguessin duplicar no tindrien tanta feina”. L’estimació que senten els néts pels avis és present en les més de 2.700 obres que s’han presentat i en el llibre que recull els quinze contes guardonats i que compta amb il·lustracions de la dibuixant vigatana que dóna nom al guardó.

El llibre, que es va lliurar als guanyadors el dia 4 de juny a Montserrat, és un elogi dels infants als seus avis i mostra la relació que hi mantenen. Històries amarades de tendresa que parlen d’avis pròxims i d’altres que viuen lluny, però que s’estimen igual, d’avis que juguen amb ells i que els cuiden, que els escolten i els donen consells. La Georgina no amaga la devoció que sent pels seus: “No hi tinc tanta relació com m’agradaria, però cada cap de setmana dinem plegats, ens ho passem molt bé junts. M’agrada que m’expliquin històries de la seva infància perquè van viure una època molt diferent. També juguem a cartes i mirem la tele o cuinem junts. Jo no crec que els joves els fem poc cas”. La permissivitat dels avis també hi ajuda. “No em diuen com he de fer les coses, em renyen menys, però suposo que això és normal”, afirma rient.

La tutora de la Georgina, Laura Ribas, revela que la temàtica escollida aquest any ha estat un encert: “És un tema que els motiva, tenen força relació amb els avis i gairebé tots tenien coses per explicar”. La docent empordanesa apunta les claus per entendre el fort lligam que senten els néts cap als avis: “Se senten molt segurs amb ells per l’experiència que tenen, hi ha un grau de confiança molt elevat. Són una figura molt estimada, com es desprèn dels relats i de la reflexió prèvia feta a classe”.

Sentiment de gratitud

Les conclusions que s’han fet a posteriori també ho denoten així. L’estudi sociològic que promou l’editorial cada any sobre la temàtica que s’aborda a partir dels contes presentats subratlla la importància que tenen els avis en el desenvolupament dels néts. El Grup d’Investigació en Infermeria, Educació i Societat (GIEES) del Campus Docent Sant Joan de Déu i la pedagoga Victòria Cardona han estat els encarregats de redactar l’informe Escoltem els nens d’aquesta edició. La també orientadora familiar assenyala: “Si una cosa queda clara al llarg de tots els contes és que els avis i les àvies són persones molt estimades i valorades, fonamentals en les seves vides. El que més destaquen d’ells és que els cuiden amb amor”. Cardona ressalta la importància d’haver reflexionat sobre les vivències que viuen gràcies als seus avis: “Tenir un espai per parlar dels avis i un temps per pensar-hi els ha permès descobrir que són rics perquè tenen unes persones al costat que els estimen, els cuiden, els acompanyen, els encoratgen, els ensenyen o juguen amb ells”.

Aquesta constatació ha fet aflorar un sentiment que emana de tots els relats: “Els infants han pogut expressar per escrit la seva gratitud per tot el que fan per ells”. Un reconeixement que l’escriptora creu que la resta de la societat també hauria d’assumir: “Els avis constitueixen un teixit social important que suporta tot l’engranatge de la nostra comunitat. L’exercici del seu rol és un acte del qual es beneficien totes les generacions que hi ha per sota. Per això, i per tantes altres coses que els contes recullen, cal fer un esforç com a societat per reconèixer la gran tasca que fan i cuidar-los moltíssim”. Els néts ja ho fan: “En els contes apareixen aspectes negatius relacionats amb la vellesa, com les malalties, i és en aquest moment quan els néts els diuen que poden comptar amb ells, amb petons i abraçades i un «Us estimo, avis!» que sovinteja en tants contes”.

També hi apareix la mort: “Malgrat suposar un moment de patiment i tristesa, als néts els reconforten tots els records que conserven d’ells”. Una altra dada curiosa de l’estudi és que la canalla té en bona consideració valors dels avis que no es corresponen amb els temps que vivim: “Als nostres nens i nenes els agrada el ritme tranquil amb què viuen els avis, la seva paciència”. Que en el temps que passin amb ells succeeixin coses úniques, màgiques, provoca l’enyorança dels que no en poden gaudir en el seu dia a dia perquè són lluny fruit de la realitat demogràfica del país. Cardona explica que, a ulls dels infants, “els avis són persones valentes i generoses que han patit guerres, exili, fam, precarietats econòmiques que els aporten la memòria biogràfica que construeix la seva identitat”. D’aquí neix el seu interès perquè els parlin del passat familiar, per la necessitat de conèixer d’on provenen, per aprofundir en les seves arrels.

Interès per escriure

Mònica Estruch, directora de l’Editorial Mediterrània, posa èmfasi en la tasca que han portat a terme els mestres a l’hora de motivar l’alumnat: “Tenen un paper primordial perquè ho treballen a l’aula. N’hi ha que fan debats i altres que conviden els avis a parlar-ne. Sense la seva motivació seria impossible que es fes i, a més, els fan descobrir que escriure obre portes a mons absolutament fascinants”.

Si els alumnes de tercer fins a sisè escriuen els relats a títol individual, els de primer i segon de primària l’escriuen de manera col·lectiva a partir de les aportacions que fan cadascun d’ells i que la mestra s’encarrega de vehicular. Així ha sorgit una altra de les obres guanyadores, L’àvia Nuri i el seu regal, escrit pels infants de l’escola La Muntanya d’Aiguafreda, que han estat guardonats en la categoria de cicle inicial. Una bonica història que explica com un grup de nens compren una cadira de rodes amb els seus estalvis a l’àvia de dos d’ells perquè pugui sortir al jardí de la residència i no s’hagi de passar tot el dia asseguda en un balancí.

El tema escollit aquest curs, aclareix Estruch, va ser fruit d’una pluja d’idees: “Abans tractàvem temes més generals, però ara en busquem que siguin més d’actualitat, i els avis tenen un paper central en la nostra vida social”. La tria ha acabat sent un èxit: “L’any passat vam rebre 1.200 obres i enguany més de 2.700, i s’ha triplicat el nombre d’escoles que s’hi han presentat, passant de 102 a 350. La difusió que n’ha fet Sant Joan de Déu, que es va incorporar l’any passat al premi, i sobretot la temàtica han estat claus en el creixement”, reconeix Estruch.

Tot un referent

Aquest premi, que té com a membres del jurat escriptors, pedagogs, llibreters, editors i dinamitzadors culturals, neix del vincle de l’editorial amb Pilarín Bayés: “En el vintè aniversari de l’editorial vam decidir homenatjar la il·lustradora, que fa trenta-cinc anys que treballa amb nosaltres, amb un premi enfocat als nens”, explica Estruch. La presidenta del jurat és, curiosament, la mateixa Bayés, que ha agafat aquest any el relleu de l’escriptor Joaquim Carbó, conegut principalment per les seves obres adreçades als més petits. La dibuixant subratlla l’entusiasme amb què els nanos hi han participat en aquest curs: “Ens hem adonat que els tocava la seva sensibilitat, que els sortia de l’ànima i, com a àvia, m’ha sorprès perquè a vegades costa que expressin aquest amor i, en canvi, en un paper sí que manifesten com se’ls estimen”.

Bayés no amaga la felicitat que sent en veure el fort lligam que hi ha entre néts i avis: “M’ha sorprès veure com aprecien aquesta relació, que és diferent a la dels pares. Els avis tenen la llibertat de no haver d’exercir un paper d’autoritat. Diuen que els pares no poden ser amics dels seus fills, però els avis sí que ho poden ser dels néts perquè no han de ser políticament correctes ni instruir”. Un rol allunyat de les obligacions del dia a dia que converteix els avis, a parer seu, en “unes persones més properes, que sempre tenen aquest punt espontani que tant agrada a les criatures i que tan bé han sabut reflectir ells mateixos als contes”. Uns contes que ara els néts han llegit als avis, invertint els papers, com a reconeixement a tota la seva dedicació.