Quan es va fer públic que sortiria el diari ARA, vam demanar una entrevista amb qui havia de ser-ne el director, en Carles Capdevila. Volíem parlar amb ell de la possibilitat que el diari destinés una secció a l’educació i així recuperar el que havíem tingut, feia molts anys, en altres diaris. En Carles ens va citar en un bar, perquè aleshores l’edifici on es cuina l’ARA encara estava en obres. Li vam comentar obertament el nostre desig, però ben aviat vam percebre que ell ja ho tenia tot ben pensat. El món de l’educació no només tindria un espai, sinó que es publicaria un suplement amb el títol Criatures en què es parlaria dels temes educatius d’una manera àmplia i com més plural millor.
Vam sortir de la trobada amb la sensació que havíem estat uns incrèduls. Coneixíem en Carles pels seus articles, pel programa de ràdio, per les conferències i fins i tot per algun acte que havíem compartit amb ell. Llavors: ¿com és que no havíem intuït que voldria donar resposta al desig de tants mestres? ¿Com és que no vam creure, a ulls clucs, en la seva voluntat d’obrir el diari al debat educatiu?
El dia 14 de setembre, el primer dia del curs escolar, en Carles va publicar una carta: “Carta d’agraïment als bons mestres artesans”. Estem convençuts que a moltes escoles i instituts, a la sala de mestres, l’han enganxat a la paret. Sensibilitat i intel·ligència s’uneixen en el seu escrit. Reconeixement i ànims. Acceptació de la complexitat. Reivindicació de la innovació i de la importància de compartir l’experiència. Valor de l’esforç i reforç de l’autoestima. Agraïment de la base vocacional de l’ofici. De tot això, i d’alguna cosa més, ens en parla en Carles.
Ell pertany a un exquisit grup de periodistes del nostre país que no se senten a gust amb els grans titulars que segueixen els resultats de les proves PISA, ni se senten satisfets quan es proclama que els mals de la societat reclamen farcir encara més el currículum i exigir més esforç als alumnes. Ell sap que tot plegat és més complex i que per això es important construir un discurs sobre l’educació que doni la veu a tothom i, d’una manera especial, a persones que són properes a l’escola. I ell, com a bon periodista, sap que quan es dóna la veu no és per recrear-se en la coincidència, sinó per estimular el pensament a partir de la discrepància.
