Criatures 24/08/2013

Canvis (4): un nou ordenament disciplinari

i
Anna Manso
3 min

Seguint amb els últims articles on proposo repensar els aspectes menys eficients de la vida familiar, he arribat a la feliç conclusió que l'ordenament disciplinar aplicat als menors d'edat que tinc a càrrec (MEC) és un desastre i cal refer-lo de dalt a baix.

Acció i conseqüència

Les ments més brillants de la psicologia infantil centren el seu discurs sobre la disciplina fora dels hivernacles de cactus del terme càstig. S'estimen més parlar d'accions i conseqüències, i servidora ha dedicat sang, suor i llàgrimes a provar aquesta via. Res ha funcionat. Ni la caixa-cove on segresto els objectes perduts fins que el propietari els reclama i, a canvi, realitza una acció comunitària. Ni tancar TOTES les joguines dins un armari durant mesos. Tampoc no s'han vist gaire afectats quan dies després de ser planxada, es troben la roba dissecada al mateix lloc, sobre les seves taules. Ni quan, per moltes queixes que elevin a la Comissió Europea, els serveixo un plat de verdura que insisteix a ser de color verd. Les respostes sempre han estat les mateixes: una queixa indiferent i una indiferència queixosa.

Més acció i més conseqüències

Com que la situació és tirant a desesperada calen mesures dràstiques. He de treure'ls de la bombolla on viuen i han de saber què els passarà a la vida real si actuen com ho fan a casa. Què em passaria si oblidés el meu portàtil a la plaça del Diamant? Que, a banda de la medalla a la idiota de l'any me n'hauria de comprar un altre de la meva butxaca. I si anés a demanar a la meva mare que me'l pagués em respondria que té otitis aguda i que no sent determinades freqüències de so. Doncs això. Si volen recuperar el que han oblidat a terra, caldrà que ho paguin de la seva butxaca. Que no tenen diners? Que no pateixin, estic disposada a subcontractar serveis molestos (netejar el verdet de les rajoles del lavabo, aparellar els 127 mitjons solts que hem acumulat, etc.) i a oferir crèdits a baix interès.

Seguint amb el simulacre de vida laboral que els abocarà, de ben segur, a la dura vida d'autontos, vull dir, d'autònoms, em veig amb l'obligació d'ensenyar-los què passa quan no lliures la feina a temps, o quan ets en un dinar de feina i exclames que el menjar és fastigós i que el color verd del bròquil és repugnant: que no et volen veure ni en pintura i que has de sortir a la cerca i captura de nous clients. Per tant, si no han fet els deures quan tocava o no s'han menjat el sopar, hauran de dissenyar-se una targeta, crear un perfil de LinkedIn, fer-se un Prezi amb els seus serveis i valors i obrir-se un compte a Twitter on hauran de ser capaços de dir coses més ocurrents que el Cristian Segura sense ni una falta d'ortografia.

El futur que els espera

D'altra banda, per si de cas, també els he de preparar per a una vida laboral miserable. Així que, si han incomplert les seves obligacions en l'apartat de tasques domèstiques seran acomiadats i hauran de redactar un currículum (de nou sense faltes) i fer cua per ser entrevistats en possibles futures feines. Els meus veïns, als quals sovint fustiguen amb crits, grunys i tota mena de sorolls, estaran encantats de prestar-se com a futurs entrevistadors i clients, i de tenir-los al seu servei parant-los taula i estenent-los la roba. I en cas que res funcioni, sempre els puc enviar a l'estiu a fer uns campaments de reciclatge a Alemanya, amb monitors, de ben segur, tots catalans.

stats