Any rere any els especialistes alerten de l'elevat nombre de patologies oculars que passen desapercebudes entre els més petits i de l'estreta relació que tenen amb la visió les dificultats lectores o d'aprenentatge, així com els mals de cap recurrents o el cansament al final del dia. Cal tenir en compte que un diagnòstic tardà és la primera causa de no curació de les malalties oculars sorgides durant la infància, per la qual cosa els experts recomanen fer una primera exploració ocular completa als tres anys, així com visitar l'oftalmòleg anualment entre els tres i els deu anys i cada dos anys fins als setze.
"Molts cops els pares no relacionen determinats signes d'alerta amb problemes oculars fàcils de diagnosticar i tractar", apunta la doctora Ana Wert, oftalmòloga pediàtrica de l'Instituto de Microcirugía Ocular (IMO). "A més -continua-, aquests problemes, que passen desapercebuts també a educadors i pediatres, cal que es diagnostiquin i es tractin abans dels vuit o nou anys, que és quan es completa la formació de la visió i, per tant, quan és més probable que acabin en patologies cròniques".
Senyals d'alarma
Els pares de la criatura han de ser els primers a estar atents a certs comportaments. "Que un infant arribi excessivament cansat, amb els ulls vermellosos o mal de cap al final del dia durant els dies d'escola, o que rebutgi la lectura, és senyal que hi ha alguna cosa que no va bé", afirma la doctora Wert.
La Rosa Ortiz va detectar de seguida que la seva filla Sònia, de sis anys, no hi veia del tot bé "quan va començar a acostar molt els ulls al paper a l'hora de llegir i a la tele", recorda. "A més -afegeix-, el seu pare té glaucoma i teníem por que pogués ser hereditari". Una visita a l'oftalmòleg va confirmar les sospites i va constatar que la Sònia tenia 1,5 diòptries de miopia i astigmatisme a cada ull, per la qual cosa les ulleres eren i són necessàries en moments puntuals com llegir, mirar la televisió, etc. Un any després, la Rosa afirma orgullosa que la seva filla porta "molt bé i amb total naturalitat" el fet d'haver de dur ulleres: "Li agrada i és molt responsable. És ella mateixa qui s'encarrega de netejar-les i posar-se-les".
L'Henar Plata, de 13 anys, ja en fa quatre que porta ulleres. En el seu cas té 4 diòptries de miopia a l'ull dret i 4,5 a l'esquerre. El seu pare, el Gabriel Plata, recorda que la seva filla "no hi veia gens bé de lluny i tancava massa els ulls", de manera que, consensuant-ho amb la pediatra de la nena, van decidir portar-la a l'oftalmòleg, que va determinar que l'Henar havia de dur ulleres. "Ella les ha dut tot el dia des del principi i no hi ha mostrat cap problema, tot el contrari: les porta amb total naturalitat", conclou el Gabriel.
De fet, la miopia, la hipermetropia i l'astigmatisme, coneguts com a defectes refractius, són molt habituals entre la canalla. En tots tres casos, el desenfocament dels objectes es produeix a la retina i les imatges que arriben al cervell no són nítides. Senyals com que el nen s'acosti molt als objectes, es mogui de manera maldestra o no pari atenció a les coses llunyanes ens alerten que pot haver-hi un defecte de refracció que sol corregir-se amb ulleres, lents de contacte o cirurgia refractiva.
El cas de l'ull gandul
L'ambliopia o diferència d'agudesa visual entre tots dos ulls es coneix més popularment com a ull gandul. "Es tracta d'un trastorn difícil de detectar perquè en molts casos no es manifesta de cap manera i, com que hi veu perfectament per un dels ulls, l'infant es comporta amb total normalitat. Per això visitar l'oftalmòleg als tres o quatre anys és clau", apunta la doctora Wert.
El Joel Alcaide, de vuit anys, té aquesta disfunció visual a l'ull esquerre. La seva mare, la Lluïsa Senra, va detectar que alguna cosa no anava bé quan el nen tenia uns quatre anys: "Quan mirava de lluny, l'ull esquerre se li desviava de manera notable i, quan va haver començat l'escola, es fregava molt els ulls, els tenia molt vermellosos i li ploraven sovint". Un cop superat el primer filtre, la pediatra, va arribar la tan desitjada visita amb l'oftalmòleg. Després de descartar l'estrabisme (que la Lluïsa va patir de petita) van veure que l'ull gandul del Joel només tenia un 30% d'agudesa visual. "Aleshores va començar el malson dels pegats a l'ull sa per incentivar l'ull gandul", relata la Lluïsa. "Quan el Joel tenia cinc i sis anys, encara s'avenia amb els pegats, però a partir de l'any passat va començar a queixar-se i a plorar per haver-los de portar, se'ls treia a l'escola quan no el vèiem, deia que els seus companys se'n reien..." Tot i això, aquests tres anys d'oclusió han donat els seus fruits, i el Joel ara té un 70% d'agudesa en l'ull en qüestió, un percentatge que s'ha vist reforçat per una teràpia visual durant l'últim any. "Ara, amb perspectiva, veus que el sacrifici que hem fet tant el Joel com la resta de la família ha valgut la pena. En algunes revisions el nen mostrava uns avenços espectaculars i en d'altres el tema s'estancava. No és una progressió constant i sovint arribes a caure en el desànim i et preguntes constantment si el que estàs fent és el millor que pots fer pel teu fill", conclou la Lluïsa.
Tot i que al nostre país l'optometria sempre ha estat a l'ombra de l'oftalmologia, amb el temps ha consolidat la seva importància en teràpies de re-educació visual, i el cert és que la seva tasca s'ha vist, finalment, reconeguda com a complement de la tasca de l'oftalmòleg. "De fet, abans de començar a treballar amb les disfuncions visuals sempre necessitem disposar d'un diagnòstic veraç que ens ve donat per l'oftalmòleg, amb qui treballem colze a colze", subratlla Leonel Catejo, optometrista de l'Òptica Sant Jordi de Cerdanyola del Vallès i membre de l'Associació Catalana d'Optometria i Teràpia Visual.
Tots dos alhora
L'optometria té com a finalitat "reeducar les habilitats visuals de les criatures de manera simultània en tots dos ulls", apunta Catejo, de manera que es treballen conjuntament i paral·lelament les disfuncions de convergència i divergència, d'una banda, i de fixació, seguiment, moviments de lectura (sacàdics), enfocament i percepció visuals, de l'altra.
Aquest fet representa anar un pas més enllà, per exemple, respecte a les teràpies tradicionals utilitzades fins ara en els casos d'ull gandul, i que consistien bàsicament en l'oclusió de l'ull sa mitjançant pegats que cal portar durant tot el dia.
En aquests casos, molt comuns entre la canalla i en què l'ull afectat està totalment desconnectat del cervell perquè no li aporta cap imatge nítida, Catejo defensa treballar amb els dos ulls al mateix temps. "És el camí que porta a eliminar d'una vegada la rivalitat que sempre hi ha entre els dos ulls i que els ensenya a treballar conjuntament, cooperant, de manera que són tots dos els que guanyen en habilitats i s'eviten les futures regressions".
En aquest sentit, a més de l'oclusió amb pegats, la penalització de l'ull sa mitjançant sobrecorrecció o amb làmines semitransparents en la lent que provoquen una visió borrosa, hi ha tot un seguit d'exercicis i materials que complementen la teràpia, com ara les làmines de colors, les lents negatives, les cordes de Brock i els vectogrames.
