24/01/2015

Anticicló

3 min
Anticicló

Quan una és la pitjor mare del món s’acostuma a veure com la fatalitat i els desastres de diferents dimensions formen part del dia a dia. La borrasca és l’estat més habitual i he après a conviure-hi com si fos una humil ciutadana de Reykjavík. No dic pas que la visqui amb alegria budista. No, no, no. Dic que ja sé que hi és i la seva presència no m’agafa per sorpresa. Però aquest acte d’acceptació/resignació té també un efecte secundari que és pervers: quan tot funciona no puc evitar desconfiar. Per això, quan el pla familiar de diumenge va presentar-se tan magnífic, em va pujar de seguida la mosca al nas.

Contaminació i alegria

Diumenge el dia es va llevar espaterrant. D’acord, un capriciós anticicló i la nefasta gestió humana de la contaminació ambiental convertien l’aire de Barcelona en un cúmul de partícules molt poc recomanable per a la salut pública. Però a part d’aquest petit detall tot semblava que encaixava. La menor d’edat a càrrec (MEC) número 1 afirmava que no es mouria del domicili familiar per estudiar. El MEC número 2 era al domicili familiar d’un amic a passar el dia. I el MEC número 3, després d’indignar-se perquè li havia tallat el subministrament televisiu, va deixar clar que ho té tot molt clar: “Mira, mama, si no puc veure la tele vull anar caminant fins al port, veure vaixells i agafar les golondrines”. El pare de les criatures no es va poder afegir a la ruta turística i el MEC de 9 anys i servidora ens vam disposar a fer de guiris a la pròpia ciutat.

El MEC número 3 es va transfigurar. Semblava un nen sortit d’una pel·lícula d’alt índex glucèmic: saltironava i cantava pel carrer, es fixava en tots i cadascun dels grafitis artístics i es queixava amargament de les guixades poc afortunades. Baixant pel passeig de Gràcia es meravellava amb tots els edificis modernistes, s’admirava dels diamants exposats a les joieries i reia dels disbarats que demanen per la roba luxosa de gust dubtós a les botigues luxoses de gust dubtós. De tant en tant jo mirava arreu, com esperant que en qualsevol moment aparegués l’equip de gravació d’un programa de càmera oculta. ¿On era el nen remugaire que havia estat a punt de presentar-me una moció de censura per haver-li apagat la tele? ¿Algú li havia injectat algun sèrum experimental i jo no me n’havia adonat? Tot allò començava a resultar sospitós.

El port

Vam seguir el passeig i vaig decidir forçar la màquina. Si la cosa havia de petar, que petés ja, coi. Vaig abocar-li tota la informació històrica, sociològica i econòmica que recordava dels llocs que anàvem visitant. Res. Insistia a somriure, escoltar, mirar, observar i fins i tot a comentar! Quan vam arribar al port vam topar amb uns amics que saben que escric aquest article i que van fer cara de “Ahà! Ho sabíem, ets una estafadora, tu no ets la pitjor mare del món!” I encara van incrementar la rialleta quan ens van veure agafar la somiada golondrina. Allà dalt, embarcada al costat del MEC que anava cridant “És un dia fantàstic!”, em vaig rendir. Era un dia rodó, i per arrodonir-lo més vaig accedir a endrapar pizza allà a la vora, a fer el manta, a prendre el sol una estoneta i a rematar-ho amb una crep en un lloc encantador al costat de la plaça Reial. Aquella nit ell i jo sabíem que l’endemà a casa la borrasca tornaria a campar de forma normalitzada. Però també que sempre que vulguem podem tornar a baixar al port plegats.

stats