Criatures 01/12/2012

Amor meu, la culpa és teva

i
David Cirici
2 min

El dia de les eleccions ens vam trobar una colla d'amics per dinar plegats i allargar la sobretaula fins al vespre per veure junts els resultats. Com que hi havia temps per a tot, va sortir el tema dels nens i del cas que ens fan o ens deixen de fer. La conversa es va animar quan dos matrimonis que tots considerem molt ben avinguts van coincidir a confessar les enormes dificultats que tenen per educar els seus dos fills en els hàbits quotidians que ens preocupen a tots els pares. Les dues parelles es queixaven que quan tornen del supermercat carregats de bosses els nens es barallen perquè un porta més pes que l'altre, i de cop n'hi ha un que deixa una bossa a la vorera i diu que ell no la porta més. Quan paren taula sempre n'hi ha algun que diu que ell ja ha posat els coberts i els gots i que els gots valen tant com els plats, i que ja no pensa fer res més. Quan els demanen que facin els deures, sempre n'hi ha un que diu que ja els ha fet i és mentida. I un llarguíssim etcètera.

Per un moment aquest debat pren més protagonisme que els comentaris sobre les eleccions. Dos dels convidats som separats amb criatures, i davant dels problemes que ens exposen les parelles arribem a la conclusió que es tracta d'un fenomen general que afecta tant els fills dels separats com els dels que no ho estan.

Repartir culpes

La diferència, diem, és que entre els separats hi ha la penosa tendència a culpar l'altre progenitor. O culpes l'altre o et fan culpable a tu: com que a casa de l'altre és Can Pixa, quan tornen amb mi la cosa no funciona. Així que els separats introduïm aquesta idea, provoquem un canvi subtil entre els ben avinguts. De seguida veiem que també es culpen l'un a l'altre de les dificultats. Amb la diferència que els separats basem el gruix de la nostra bona relació amb l'altre progenitor en els pactes per a l'educació dels nens, i els matrimonis ben avinguts, per no fer trontollar la seva relació, poden ser molt més tolerants amb les negligències de l'altre.

Com que això no és res més que una conversa entre amics, és complicat treure cap conclusió. En tot cas, diria que els separats no tenen més problemes que els junts, i que tots plegats patim aquesta tossuda tendència de tants nens a la llei del mínim esforç, a fer-nos sortir de polleguera i a esperar que els ho fem tot.

stats