T. GILBERT

Adoptar bé és tot un repte

Adoptar  bé és tot un repte / IL·LUSTRACIÓ: MARTA CAYUELA Zoom

Un total de 72 criatures adoptades han estat desemparades per famílies catalanes. La xifra la feia saber la conselleria de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya a principis d'aquest any. En la majoria d'aquests 72 casos, un 66,7%, eren infants de més de 10 anys, una qüestió que "encara dificulta més el seu futur en una família d'acollida per la seva edat", declarava el conseller, Josep Lluís Cleries.

"La xifra creixerà en els pròxims anys", afirma Pere Jaume Serra Renom, psicòleg clínic, psicoterapeuta i excol·laborador de la direcció general d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència en la Selecció de Pares Adoptius. Creixerà perquè "la Generalitat no va fer un procés estricte de selecció de pares". A Catalunya només un 3% de famílies, segons dades oficials, no obtenen el certificat d'idoneïtat per a l'adopció. En canvi, a la resta d'Europa "les xifres són molt més altes, perquè el procés és sever". I aquesta severitat és necessària perquè per adoptar una criatura que ha patit un abandonament "els pares han de tenir una capacitat emocional molt alta que els permeti connectar amb la criatura adoptada".

A més, continua explicant el mateix especialista, "la Generalitat hauria d'oferir un ajut sistemàtic a les famílies amb criatures adoptades, que no sigui burocràtic, sinó que sigui un acompanyament real". Una criatura adoptada és complexa, perquè arrossega el trauma d'haver patit un abandonament, que "és difícilment reparable". És just quan arriben a l'etapa de l'adolescència, que és el moment que la criatura busca la seva pròpia manera de ser dins de la societat, "quan poden aparèixer els conflictes més intensos entre pares adoptants i adoptat si no s'ha sabut fer una bona vinculació per a totes les parts".

Sensació de pèrdua

El psicòleg clínic Sergi Banús (www.psicodiagnosis.es ), especialitzat en infància i adolescència, afegeix que els pares adoptants han de tenir clar des del primer moment que han d'assumir riscos, perquè "hauran d'acceptar que es trobaran amb situacions que no preveien". És a dir, les famílies han de tenir clar que "les criatures adoptades poden patir patologies genètiques i també d'altres típiques de l'adopció". I és així perquè el cervell d'un infant està programat per tenir la mare a prop per l'instint de supervivència. La reconeix per l'olor, pels batecs del cor. Si desapareix, plora. "Quan és abandonat, aquell sentiment queda imprès i li determinarà unes causes psicològiques", diu Banús.

Per això les criatures adoptades desenvolupen la necessitat d'assegurar la proximitat física i psicològica dels pares. "En fan una demanda d'atenció contínua, perquè volen assegurar-se a l'extrem la seva mancança". També poden tenir trastorns de vinculació, en els quals posen a prova els pares adoptants. "No sabem per què ho fan, però veiem que fan fortes rebequeries, que rebutgen els pares, que els insulten malgrat que siguin uns pares molt implicats". Tenen la necessitat de comprovar que els pares adoptants els continuaran estimant encara que es portin malament. "És una psicologia alterada per culpa d'un dèficit d'estima primerenc, i perquè no tenen un aprenentatge afectiu". Què han de fer quan s'hi troben? "Si els castiguen, no avançaran", diu Banús. La clau és entendre que la criatura no pot deixar de fer-ho perquè està insegura, perquè les seves circumstàncies vitals li han ensenyat que tot trontolla. L'únic missatge que pot contrarestar-ho és que rebi un model segur. "Els pares adoptants han d'atacar amb les mateixes armes emocionals". Com? Doncs "la mare o el pare li pot dir que estan decebuts amb el que està fent i dient, i que continuïn fent com si res". La criatura no hi ha de veure alteració. Si no rep una resposta violenta, sinó que els pares li estan marcant una distància afectiva, sense donar-hi més importància, la criatura retorna. "Han de ser capaços de reaccionar tranquil·lament, perquè l'infant ha de rebre un model segur, tranquil; que no els manupulin". És difícil d'explicar-ho, perquè "són criatures víctimes del seu trastorn".

Tot plegat és un entrenament. Per això és tan important que les famílies demanin ajut, que no s'hi enfrontin sols. "El treball emocional és molt important", i, a Catalunya, "ens perdem amb la burocràcia, quan el que s'ha de fer és aprofundir en la psicologia per entendre la criatura adoptada i que no es produeixin més abandonaments".

Ajut i acompanyament

La psicòloga clínica Carmen Amorós, experta en acolliments familiars i adopcions, assenyala que l'adopció i també l'acolliment "estan plens de famílies amb bona voluntat i bona fe", però no n'hi ha prou, perquè necessiten "ajut i acompanyament després de l'adopció". No pot ser que quan es trobin amb dificultats, "ho hagin de pagar de la seva butxaca o que portin les criatures a psicoteràpies com si estiguessin malaltes".

En molts casos "no són infants malalts, no necessiten psicoteràpia". L'únic que necessiten és tenir uns pares adoptants que connectin amb el seu fons emocional. Per això, Amorós, amb altres professionals, van crear AcSent (Acompanyant en els Sentiments d'Abandonament, Acollida i Adopció), perquè volien "difondre que cal una reflexió sobre les necessitats emocionals dels infants adoptats", perquè una família adoptada mai no serà equiparable a una de biològica.

Malauradament, "el que necessiten aquests infants no s'està fent". Hi ha "un nivell de control molt superficial, de gestió, però no d'ajuda a la comprensió profunda dels sentiments conscients i inconscients de les criatures adoptades".

Aquesta mateixa demanda, la d'oferir reforç psicològic als pares adoptants, la comparteix el jutge i director de l'Observatori d'Ètica Aplicada a la Intervenció Social, Francisco Javier Pereda Gámez. "Són la part més necessitada del procés d'adopció", opina. El jutge aclareix que les 72 criatures que han estat desemparades per les famílies catalanes han estat tutelades per la Generalitat, perquè "preval el principi de territorialitat, no és cert que es retornin als països d'origen".

Antoni Calvo, psicoterapeuta familiar i exsubdirector general de la direcció general d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència (del 1994 al 1998) també remarca el canvi que hi hauria d'haver en el procés de selecció de les famílies adoptants. "Els pares s'enfrontaran a afiliacions molt complexes, perquè hi ha càrregues genètiques dures, a més de temes culturals i de circumstàncies familiars que hi poden anar apareixent". Per això "cal fer una aposta perquè els pares acompanyin els infants amb més garanties, amb el suport d'uns professionals al seu costat". És necessari aquest canvi, repeteix Antoni Calvo, perquè "cal evitar un segon desemparament, que per a la història vital de la criatura pot ser fatal".

I la psicòloga clínica Carme Vilaginés, autora del llibre L'altra cara de l'adopció , reclama que sempre hi hagi una preparació per als pares prèvia i posterior a l'adopció.