La trucada dels avis

No hi ha cap element que un cop ets pare arribis a odiar tant com el telèfon de casa. És tanta la tírria que li agafes que hi ha dies que te'l mires i et preguntes com pot ser que en un passat no gaire llunyà t'hagi proporcionat tantes alegries, que sigui el mateix aparell amb què et passaves mitja tarda i part del vespre dient bajanades a la noia que t'agradava o barallant-te amb ella un cop et deixava d'agradar. I no, no m'estic referint a les teleoperadores que truquen els diumenges i demanen per tu pronunciant el teu nom com si fossis d'una ètnia desconeguda. No. Parlo de l'altre col·lectiu que, juntament amb les teleoperadores catalanòfobes, encara fan servir el telèfon fix: els avis. Ep! I m'explico. Déu me'n guard de comparar-los. Només constato que des que tothom tira de mòbil, quan a casa sona el ring només poden passar dues coses: o et volen fer una enquesta en un idioma que no és el teu o és l'àvia per saber com està el seu nét.

Sí, amics. Tot és tornar de l'hospital amb el fardellet i tenir disgustos amb l'aparell dels trons. Perquè els avis truquen amb tota la bona fe del món, i tant!, però ho fan sempre quan l'has fet dormir després de dues hores de marató passadís amunt i avall o a l'hora de la migdiada, que s'ha de reconèixer que és difícil de preveure perquè és qualsevol hora del dia en què aprofites que el nen dorm per posar-t'hi tu també. Després, amb els mesos, la cosa va evolucionant, el nen dorm menys i la casa deixa de ser un sepulcre on no es pot fer ni un esternut per por de desvetllar la criatura, però el trauma telefònic continua. Els avis truquen, pobres, just els cinc minuts pelats que saben que tenen alguna opció de sentir la veu del nen, entre la banyera i el sopar, però la feinada és teva per fer-lo posar al telèfon perquè està ocupadíssim mirant la seva sèrie de dibuixos preferida o aixafant-te un disc de vinil caríssim. No cal dir que et plantes i l'obligues a xerrar però el resultat és nefast perquè no hi ha res més frustrant que intentar dialogar amb un nen monosíl·labicament emprenyat.

No patiu, però: la història té un final feliç. Arriba un dia en què el nen se sap el número dels avis de memòria i els truca sense avisar-te. I, quan acaba, aprofitant que ets al costat espiant les seves confidències, te'l passa displicent mentre et diu amb un mig somriure: "Té, parla amb la teva mama. I sigues simpàtic, d'acord?"