Jo en sé, però l'altre sap el que jo no sé
Tornen els dies de les opcions escolars. En el cas de la secundària, pares i mares escolliran en quina escola passaran l'adolescència els seus fills. Ja havia comentat en aquesta mateixa columna que, malauradament, les jornades de portes obertes no sempre eren jornades de ments obertes . Es venen productes escolars i poques vegades propostes per compartir una manera d'educar. Ara, llegint l'experiència del Banc del Temps Escolar, que ha publicat l'associació Salut i Família (www.saludyfamilia.es), penso en si les escoles ofereixen i les famílies valoren formes d'aprendre i de créixer en les quals tingui algun paper l'altre, el company, el grup classe. Sabem que el punt de partida de tots dos tendeix a ser tenir una clientela en què no estiguin gaire representades les males companyies , i que domini una bona dosi de qualitats i coneixements acadèmics. L'altre, el que seu al costat a l'aula, representa un acompanyant qualificat del nostre bon adolescent a qui es demana, simplement, no distorsionar.
Aprenentatge en l'adolescència
Tanmateix, coneixem de manera fefaent tres aspectes claus de l'aprenentatge a l'adolescència. El primer, com es construeix la identitat escolar i, de rebot, la pròpia. Els nois i noies desastre descriuen molt bé com a l'escola els feien sentir tontos. Havien de prendre consciència que no sabien res i, després, que no eren res. En segon lloc, no és cert que els bons alumnes ho sàpiguen tot. Tenen moltes mancances de sabers necessaris per a la vida. Finalment, també sabem que la millor manera d'aprendre és ajudar un altre a fer que aprengui.
L'inici d'un període escolar sempre hauria de començar per dues activitats. Preguntar i posar per escrit tot allò que cada alumne creu que sap i sap fer. Tenir per escrit la llista del que voldrien saber, i el que suggerim que haurien de saber i no saben. El Banc del Temps Escolar no és altra cosa que treballar de manera que quedi constància que tothom sap i pot ensenyar alguna cosa que el company no sap; provocar desitjos per saber, valorant diferents sabers que un altre domina; trobar atractiu en el fet d'ensenyar a canvi d'aprendre. Si ja fa temps que -malgrat les lleis- el paper del professorat no és la transmissió del coneixement sinó la mediació educativa i integració dels aprenentatges, per què ens consta tant acceptar que aprenguin ensenyant a un altre el que saben?
