La reforma Wert (III)

En l'avantprojecte de llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa impulsada pel ministre Wert, es reconeixen dues coses importants: l'existència de diferències considerables entre les comunitats autònomes i la necessitat d'avaluar la qualitat educativa pels seus output , és a dir, pels resultats dels alumnes. Era lògic esperar, doncs, una anàlisi de les causes dels bons resultats d'unes comunitats i els mals resultats d'altres. Si el que volem és un bon sistema educatiu, res sembla més lògic que conèixer el que ja fem bé i el que fem malament. Però al ministeri d'Educació s'ha optat per implantar una sèrie de mesures que, independentment que en si mateixes puguin ser bones o dolentes, no sorgeixen d'una reflexió autònoma sobre la nostra situació. Hi ha una excepció: l'anticipació de l'elecció d'itineraris a l'ESO.

El PP ja va proposar la creació d'itineraris a la LOCE (2002). Va ser una proposta rebuda amb més desqualificacions que arguments. Es va dir que era "pura ideologia de dretes", "neoconservadora nacional-espanyolista i catòlica", fruit del desconeixement, el simplisme, el pensament ultraliberal i l'arrogància fonamentalista. El 24 de juny del 2010, el llavors ministre d'Educació, Ángel Gabilondo, va declarar davant el Parlament Europeu que estava disposat a crear itineraris per evitar l'exclusió social, afavorir la igualtat d'oportunitats i reforçar la dimensió social de l'educació.

Tant de bo en el transcurs del debat parlamentari sobre aquesta nova llei el pes dels arguments tingui més protagonisme dialèctic que el de les desqualificacions.