La pitjor mare del món

El petit de tres

El petit de tres / GETTY Zoom

El veig entrar a l’habitació que comparteixo amb el pare de les criatures, feliç, rialler, amb ganes de jugar. Es llança sobre el llit i oblida que allò no bota, que el pressupost no té ganes de disminuir per culpa de la compra d’un nou somier, que ja li hem dit mil cops que allò no és el circ. Però tant és. Ni el pare de les criatures ni jo li diem res perquè ara mateix ell és l’únic dels menors d’edat a càrrec (MEC) que té unes ganes extremes de riure i jugar amb nosaltres. I això és molt més important i valuós que un somier nou. O gairebé.

Envasat al buit

Llueix el plomall de cabells punxeguts que se li formen al remolí, rebels i persistents i, en contemplar-lo, entendrida, se m’acut que podria envasar-lo al buit, o liofilitzar-lo o congelar-lo. Perquè de sobte he començat a sentir un “tic-tac” esfereïdor. No és el “tic-tac” de Pablo Iglesias. No és el “tic-tac” que senten algunes dones quan s’acosten a determinada edat i encara no tenen fills. Ni el “tic-tac” d’alguns homes que pensen més sovint del que els dóna la gana admetre en la possibilitat de tenir descendència. No, és un “tic-tac” matemàtic, que m’anuncia que el petit de tres té deu anys i que, ergo, li queden dotze mesos, potser vint-i-quatre, de joiosa convivència amb els seus progenitors. Caguntot.

Això no vol dir que a partir de llavors passi a ser Alien, el tercer passatger (sí, ja sé que era el vuitè, però jo no tinc vuit MEC). Però és molt probable que deixi d’apuntar-se a les meves propostes de sortida per Collserola, mitja centèsima de segon després que l’hi formuli. Sé que sospirarà, que abans de dir-me res rodolarà pel sofà, com si el contacte de la seva pell amb la tapisseria fos la seva autèntica font d’energia, que en lloc de fer un bot s’alçarà a poc a poc, i que llavors, en la millor de les ocasions, m’hi acompanyarà. Que quan servidora torni a enganxar un virus idiota, a ell ja no se li acudirà sopar al costat del meu llit, assegut en un tamboret, improvisant una taula amb un altre tamboret, mentre juguem a la cadena de paraules i ell riu quan en lloc de dir una paraula es tira un pet. Ni anirà per casa exclamant que aquell ha sigut el millor sopar que ha viscut “en molt i molt de temps!” “El millor sopar!” I encara estaré prou satisfeta si en aquelles circumstàncies em porta una torrada i no me l’ha salat més del compte. O m’hi ha tirat pebre.

Joan

I llavors, quan estic a punt de lligar-lo en forma de farcell per iniciar un correcte envasat al buit, recordo el J. És un dels meus nebots i també el petit de tres. I el record em tranquil·litza perquè el J. va seguir acompanyant els seus pares en viatges i sortides fins fa ben poc. D’acord, ja no saltironava ni s’estimbava cada dos per tres, ni s’electrocutava amb les tanques pel bestiar quan oblidava que estaven electrificades, ni altres coses igual de gracioses que feia quan era petit. Però quan obria la boca no deia gaires penjaments, o cap. I jugava sense problemes amb els seus cosins, fins i tot amb el meu MEC número 3, amb el qual es porta vuit anys. I fins i tot xerrava amb la seva tieta sobre llibres i diaris i altres temes interessants.

I pensant en tot això em calmo i oblido el cordill, l’envasat al buit, la crionització i altres mesures extremes. I recordo que m’he jurat sempre que mai convertiria els MEC en uns bonsais. Que creixi, doncs, i alea jacta est. Però si s’assembla al model del seu cosí, doncs, ehem, molt millor.