Les propietats dels aliments

La meva mare deia que la pastanaga és bona per a la vista i que l'albergínia és bona per als cabells. Jo li contestava que el Bugs Bunny és la prova que les pastanagues el que fan és fer créixer les orelles. 

Allò de la pastanaga deu venir del fet que és una hortalissa rica en vitamina A, el dèficit de la qual produeix ceguesa. Però molts altres aliments contenen vitamina A, i als països desenvolupats la ceguesa per la manca d'aquesta vitamina és pràcticament desconeguda (fins i tot entre els que no mengen pastanaga). I, per descomptat, la pastanaga no fa res per corregir la miopia, l'astigmatisme o altres problemes de visió. Pel que fa a l'albergínia i els cabells, la veritat és que no sé d'on ho va treure, la meva mare, em sembla que ho devia llegir en alguna revista.

Sembla que això d'atorgar propietats als aliments és cosa antiga. Fa dos segles, el pare de l'Emma -a la novel·la d'aquest títol de Jane Austen- es passava el dia afirmant que les farinetes aigualides eren "molt sanes", i encara pitjor, intentant fer menjar farinetes aigualides als seus convidats. En temps recents sembla que les creences en les virtuts més o menys màgiques dels aliments es multipliquen, potser esperonades per una delirant publicitat (iogurts que et treuen la inflor o la menopausa, xocolatines que milloren la relació mare-fill, làctics que reforcen les defenses fins a envoltar els nens d'una aura fosforescent ben visible...). De vegades es parla de "les propietats dels aliments" amb tota desimboltura, com si cada aliment del món hagués de tenir almenys una propietat. Aquest és bo per al fetge, l'altre reforça els ossos, el de més enllà laxa, o restreny, o regularitza, o produeix seborrea, o mucositat, o millora la memòria.

Semblen tonteries, però tenen conseqüències. Algú diu que el formatge és bo per estudiar perquè porta fòsfor, i centenars de mares intentaran fer menjar formatge a centenars de nens. Insistiran, prometran, amenaçaran, dissimularan el formatge dins d'una croqueta o a la salsa de tomàquet. Centenars de nens avorriran, odiaran el formatge dels nassos. Centenars de famílies discutiran. ("Mira quines notes! Ja et deia jo que li havies de donar més formatge. Però, esclar, tu sempre li has de consentir que se surti amb la seva, i li donaves l'entrepà de foie gras!") La realitat: que els aliments són com els futbolistes, "tots necessaris, però cap d'imprescindible", que hi ha més d'una (i més de mil) maneres "correctes" de menjar i que tots, incloent-hi els nostres fills, tenim dret a no menjar el que no ens ve de gust. Encara que porti fòsfor.