EVA BACH

Si em pressiones, hi pots guanyar o perdre

Fa uns dies reivindicava el dret dels pares a concedir-nos un temps per reflexionar sobre les qüestions que no sabem com respondre. Temps per pensar i per sospesar pros i contres amb una mica de calma. Temps per parlar-ne amb altres pares o per demanar parer a persones amb més experiència. Temps per informar-nos i formar-nos una opinió. A vegades, temps simplement per deixar-ho reposar, per dormir i veure-hi clar, com diria el poeta.

No és una actitud gaire ben vista ni que es promogui socialment. A televisions i ràdios es xerra sense parar, preguntes i respostes se succeeixen a un ritme incessant i poques vegades sents algú que demani temps. És força habitual que parlin dos o tres alhora i realment insòlit que s'imposin intervals de silenci per a la reflexió. Si això significa que els que parlen ho tenen tot clar, malament, perquè o no és veritat o és inquietant. I si vol dir que parlen per parlar i diuen el primer que els passa pel cap, pitjor encara. Fa poc, em van fer una àmplia entrevista per un programa de ràdio i hi va haver un parell de preguntes que vaig demanar temps a la periodista per rumiar-les. No era en directe i me'l va concedir gratament sorpresa. Ho faig també a les conferències i formacions. Quan em fan determinades preguntes, m'aturo i obro un petit espai de silenci. Deixo entreveure que fins aleshores no m'ho havia plantejat o que no tinc clar del tot què dir, i, quan se m'acut una resposta, especifico que només és una primera idea sobre el tema.

Demanar un temps mort

A la majoria de llars, tampoc no és gaire ben acceptat pels fills que els pares demanem temps mort quan ens fan determinades demandes. I menys quan els nostres temps són llargs i la seva capacitat d'espera curta, cosa que passa sovint a l'adolescència. Els meus fills van començar a mostrar-se condescendents quan els vaig fer adonar que si em pressionaven hi podien guanyar o perdre. Guanyar si amb la seva pressió acabava dient "sí" al que hauria d'haver dit "no". Però també perdre si acabava dient "no" al que podria haver dit "sí". El pitjor que podien perdre seria, però, l'aposta per la reflexió i el diàleg serens que, a la llarga, seria força més perjudicial que un sí o un no equivocats.