"És que no m'agrada, papa". No, si no calia que ho digués, ja havia captat el missatge. Portava com a mínim mitja hora fanguejant, escampant d'un cantó a l'altre tota la guarnició amb la forquilla, com si esperés que de tant passejar-la d'una punta a l'altra del plat es reduís la seva presència persistent i odiosa. Esclar que ho havia captat. Ell no ho sabrà mai, però davant seu hi tenia el campió provincial del fangueig, el menjafestucs més guardonat de la comarca, un especialista a amagar guarnicions dins panets prèviament foradats de molla o a entaforar bistecs i pits de pollastre dins tovallons embolicats com canelons de roba.

Sí, noi. Me les empescava totes. És el que té ser un llepafils sense gana i amb molta inventiva. El que passa és que ara era a l'altre cantó, ara em tocava fer de pare i això vol dir, entre altres coses, patir un atac d'amnèsia diari i exigir al teu fill tot allò que mai vas fer tu, com ara menjar-se el pebrot que jeia mort de fàstic al plat. I no, no ho feia per putejar-lo, pobret. Ho feia per estalviar-li de gran les escenes que ha patit son pare, tota la simfonia de sopars quedant malament en àpats de compromís en restaurants caríssims, aquells en què el cambrer et tracta d'imbècil i no et deixa que et reomplis el got de vi al teu gust.

"M'és ben bé igual que no t'agradi. És pebrot i està boníssim. Has d'aprendre a menjar de tot i a saber que hi ha coses que no t'agraden tant com els macarrons però que et calen per tenir una dieta equilibrada i variada". Ell em va mirar amb aquella cara que sap fer tan bé, aquella que em fa fer el que vol, però quan va veure que no colava va decidir empassar-se la guarnició, això sí, fent tot de ganyotes perquè quedés clar que allò era un tortura indigna de mi. Ja feia una hora que era al llit quan vaig sentir com anava al lavabo. Passada una bona estona i veient que no tornava vaig intuir que alguna cosa no anava bé. Efectivament, me'l vaig trobar paralitzat davant la tassa, cobert de cintura cap avall de caca. "No ho volia fer", em va dir espantat. I llavors em va venir al cap que la meva companya m'havia parlat d'una passa de grip estomacal a l'escola i de vigilar de no forçar-lo a menjar res a la força. Vaig netejar tot allò en silenci, sentint-me el pitjor torturador del món, pensant que quan fas fer les coses per pebrots tens tots els números, tots, d'acabar emmerdat fins al moll de l'os.