Sobre el finançament

Hi ha qui defensa que el finançament que es destina a l’educació d’un país no té una relació directa amb la qualitat d’aquesta educació. Els diners, segons afirmen, no fan la feina ben feta, o bé els diners no ho són tot. Pot ser que tinguin una part de raó, però us podem assegurar que aquesta part es desfigura a mesura que es passen les pàgines de l’informe que ha publicat la Fundació Jaume Bofill.

Entre altres qüestions, aquest informe detalla les retallades que hem patit aquests últims anys en educació. La seva lectura fa posar els pèls de punta. Un 14,6% és el que s’ha retallat a Espanya. Aquesta xifra la podem comparar amb la mitjana del conjunt de la UE, que ha sigut d’un 3,4%. Els pèls que teníem de punta ara són punxes doloroses. Però encara ens diu més aquest informe: si a Espanya s’ha retallat quatre vegades més que a la resta dels països de la Unió Europea, a Catalunya la retallada ha pujat encara un punt, o sigui cinc vegades més. Això vol dir que ens trobem en el paquet format per països com Romania, Letònia o Lituània.

No ens agrada parlar de finançament. Preferim centrar la nostra mirada en altres qüestions, com ràtios, currículum, autonomia de centres, escola inclusiva, innovació, treball en equip, i un llarg etcètera, però quan les distàncies d’inversió i de despesa són tan significatives no ens queda més remei que afegir-nos a les veus que exigeixen al nostre govern un canvi substancial en la distribució dels recursos públics. Si aquest canvi no es produeix de manera urgent, ens sentirem incapaços d’entendre quina mena de país volem construir.

Sembla que vivim una revifada important en els temes d’innovació i que les escoles estan jugant un paper molt destacat en aquestes millores, aplaudides de paraula per les administracions. No oblidem, però, que les bones intencions dels governs es recullen en els pressuposts que s’aproven. No són només les escoles, ni els docents, els que han d’empènyer en aquesta direcció; és tota la ciutadania la que ha d’exigir un pla d’actuació econòmica que en el mínim temps possible situï el nostre país entre els que destinen més recursos a l’educació. En el futur que gosem imaginar, que tenim intenció de fer possible, voler i poder han d’anar sempre de bracet. La política és educació i l’educació sempre és política.