Si la meva mare tingués parella...

Tots hem pogut observar que els nostres fills solen escollir com a amics criatures els pares de les quals tenen també alguna afinitat amb nosaltres. Els nens, dotats d'un sentit especial per detectar persones afins, trien per nosaltres i l'encerten, perquè sovint ens acabem fent amics dels pares dels amics dels nostres fills.

El món dels separats amb nens té molt a veure amb aquest fenomen, per bé que en aquest cas l'amistat comença, en general, pels adults. Però més tard o més d'hora els separats amb criatures comparteixen activitats, i fins i tot caps de setmana, i aleshores és important que els nens s'entenguin entre ells. Fins aquí, la relació és semblant a la que tenim amb qualsevol amic amb nens, perquè el més probable és que els nens també es facin amics. Però la novetat, el que resulta més interessant d'observar en aquest nou grup, el que complica les coses fins a extrems insospitats són les relacions creuades entre nens i adults: com veuen els nens de l'un i de l'altre les noves parelles dels seus pares?

Mites antics però que couen

La veritat és que mai m'ha preocupat si li caic simpàtic o no a un amic del meu fill. M'és absolutament indiferent. Però caure-li bé o malament als fills de la teva nova parella sí que sembla rellevant, com també és important que als meus fills els caigui bé ella. Encara que el mite del padrastre o de la madrastra sigui cosa de la rondallística antiga, per als nens no resulta fàcil assumir les noves parelles dels pares. Perquè el que ho fa tot diferent és el fet que els pares, més enllà de ser amics, siguin parella.

En conec uns, que anomenaré Martí i Marta, que han aconseguit un notable grau d'harmonia. S'estimen i estan encantats amb les criatures de l'altre, i els nens s'entenen bé entre ells. Els nens de la Marta s'ho passen molt bé amb aquest amic que té, i els nens del Martí riuen molt amb la seva amiga. Tot fantàstic, si no fos perquè als nens ningú els ha dit encara que el Martí i la Marta són alguna cosa més que amics. Probablement ho saben i fan veure que no, com quan van descobrir qui eren els Reis. Si no, no tindria cap sentit la tan innocent com rabiosa amenaça que li va dir l'altre dia la nena de la Marta al Martí: "Saps? Si la meva mare tingués una altra parella, li tallaríem el cap i la tita". Sigmund Freud se'ls miraria, sorneguer, i somriuria.