Situem-nos al bell mig de l'instant on vaig acabar l'article de la setmana passada. Sí, no patiu que ja us en faré cinc cèntims (que no pretenc pas que us els sapigueu de memòria). Parlava d'un instant màgic en què el reescalfament del meu cervell em feia pensar que potser la platja és l'únic lloc real que ens queda. Ho deia mirant la família del meu davant: un pare i una mare amb un nen d'un anyet acompanyats de l'àvia. Els veia i em venia al cap que ja no queden llocs on es puguin barrejar tres generacions sense que cap se senti fora de lloc i que, potser per això, malgrat les aglomeracions, el bat de sol i les meduses, la platja conserva aquest encant a prova de modes.

Doncs resulta que estava fent-me aquesta palla mental quan els pares del nen van decidir, de manera unilateral, anar a fer una passejada sols. Van agafar-se de la mà i van tirar cap a ponent deixant que l'aigua salada els mullés els peuets. L'escena era gairebé de sèrie americana, si no fos per un petit detall: cap dels dos va pensar que fos necessari fer saber al nen petit que es quedava amb l'àvia solet una estoneta. El nen, en canvi, no va opinar el mateix. Primer va ser un petit plor que la pobra àvia va intentar consolar amb bones paraules. Un minut més tard allò semblava la matança del porc. L'infant petitó i rialler es va transformar en una petita bola vermella plena de ràbia davant la impotència de la pobra àvia que no parava de repetir que els papes venien d'aquí un momentet. Quan havien passat cinc minuts, tots els que érem al voltant estàvem a punt de trucar a la Guàrdia Urbana i demanar una ordre de cerca i captura contra els pares. Quina manera de bramar, amics meus! Semblava mentida que en un cos tan petit s'hi pogués aplegar una capacitat toràcica capaç d'expulsar aquell terrabastall sonor. No, no patiu, els pares van tornar. Just quan entre tots ja havíem fet un fons comú per llogar una avioneta d'aquelles que passen sempre per les platges. Fins i tot havíem pintat en una tovallola el missatge "Joan i Sílvia, feu el favor de tornar". Els pares van copsar ràpidament que era qüestió de fotre el camp. Ves que no fos perquè la pobra àvia sanglotava més que el nen o perquè un home va estar a punt d'agredir-los amb el para-sol. No va ser idíl·lic, però almenys en van treure una lliçó. Per molt petit que sigui el nen, mira de dir-li la veritat sempre que puguis.