1.000 maneres d'endinyar un antibiòtic

La gran dels menors d'edat que tinc a càrrec (MEC), de tots els virus i bacteris no gaire agressius però prou empipadors per amargar-te la setmana que corren pel món, sempre pesca aquells que li provoquen angines. L'assumpte no tindria més transcendència si no fos que la seva tossuderia innata a tenir angines es combina amb un fàstic absolut pel gust dels antibiòtics.

Esforç cardiovascular

Em recordo perseguint-la mentre emulava Speedy Gonzales, corrent a cent cinquanta per hora per tota la casa (cuina - passadís - sofà - banyera -cuina - moble de la tele - armari - cossi roba bruta - capsa disfresses - passadís). Petita, hiperaccelerada i amb una febrada de nassos, tant se li'n fumia que la seva progenitora arribés al límit de la seva resistència cardiovascular o que renegués com una camionera amb la duana francesa bloquejada. Caçar l' elementa i endinyar-li la dosi d'antibiòtic es va convertir en un repte personal. Vam haver d'arribar a immobilitzar-la entre el pare de les criatures i jo per, com a mínim, aturar aquella energia vital desbordant... Després calia fer-li empassar el verí.

No tinc problemes per admetre que he arribat a practicar el gore sàdic (o te l'empasses o et duc a l'hospital perquè te l'injectin amb una xeringa amb l'agulla més llarga que hagis vist mai). També vaig provar el gènere La vida és bella (antibiòtic?, però què dius, això no és antibiòtic, és suc de xampinyó mutant: boníssim). I la tècnica de xantatge emocional Marco (si no t'ho prens em sentiré tan i tan desgraciada, filla, que seré una amargada per tota la meva vida i me n'hauré d'anar, i tu també et sentiràs molt desgraciada, espero, i total només és un traguinyol de res, filla, eh, filla, coi, filla...). Ho vam provar de 1.000 maneres diferents: xocolata+antibiòtic, xiclet+antibiòtic, sopa+antibiòtic, xistorra+antibiòtic, sucre+antibiòtic, torró+antibiòtic, polvoró+antibiòtic, sal+antibiòtic, fuet+antibiòtic... Al final se'l prenia. Potser les meves invocacions a l'esperit d'Alexander Fleming funcionaven. Potser la MEC era conscient que tot tenia un límit i que sí, es trobava fatal, i que d'acord, s'empassaria "allò".

Les nits

Però les nits eren una altra cosa. Perquè al principi era una progenitora amb idiotes ambicions de perfecció i si em deien que l'antibiòtic s'havia de donar cada vuit hores, no m'avançava ni em retardava ni un minut. I si tocava despertar la MEC a les quatre i deu minuts de la matinada es feia. Ara bé, el que passava llavors era indescriptible. L'ésser que es negava a passar del son profund a la semiconsciència responia amb la vehemència d'un ectoplasma emprenyat. I quan els seus llavis tastaven l'antibiòtic feia que la nena de L'exorcista semblés una dolça alumna de P-3. Aviat el pare de les criatures i jo ens vam acostumar a jugar-nos als daus a qui dels dos li tocava la lluita nocturna. I vam arribar a insinuar al pediatre que estàvem oberts al suborn a canvi d'un antibiòtic de dues dosis i només tres dies de durada.

La MEC, però, ha crescut. El dramatisme de l'antibiòtic ha disminuït, sobretot perquè a certa edat hi ha resistències que ja no colen. Però el fàstic, la basca i el rebuig s'han mantingut, tossuts i fidels. Per això quan fa unes setmanes el metge li va comunicar que ja podia prendre's el seu odiat antibiòtic en càpsules insípides el crit d'alegria es va sentir fins a Hawaii. No, no era el seu crit, que també el va fer, però va ser menys potent. Era el meu.

e