TRINITAT GILBERT

Quan ja no l'esperaven

El 'dit i fet' no és una expressió adequada a l'hora de tenir un fill. Hi ha parelles que han trigat anys, molts, i que han vist complert el somni quan ja gairebé ni tan sols s'ho esperaven, perquè havien arribat a la conclusió que els era impossible La criatura arriba quan s'havia perdut tota esperança

Quan l'Alfred Gargallo i la Vanessa López van decidir tenir una criatura, van pensar que era dit i fet. Per què no hauria de ser així? Van fer el cop de cap amb molta il·lusió l'estiu del 2009. Un any després, demanaven hora al metge de capçalera. "Els primers mesos penses que és normal, perquè sempre hi ha algú que t'ha explicat que li va costar aconseguir l'embaràs, que va trigar uns mesos, però, al cap d'un any, els nervis ens recorrien el cos", diuen.

El metge de capçalera els donava un missatge de tranquil·litat i els citava per a unes proves, el resultat de les quals va ser que tenien unes probabilitats baixes però no impossibles de tenir fills. "El resum va ser que era complicat però no impossible, i per això ens recomanaven quilos de paciència", diu l'Alfred. La paciència la van mastegar, però no la podien digerir. Els movia la il·lusió i el desig immediat de tenir la criatura, de manera que van decidir iniciar la inseminació artificial. En van fer tres sessions. "Encara avui, quan la recordem, pensem com de traumàtica va ser, sobretot per a la Vanessa", diu l'Alfred. Les anàlisis contínues, les medicacions constants. "Vaig arribar a tenir el braç morat", explica la Vanessa.

"La veritat és que, mirat en perspectiva, en tenim mal record, i ens adonem que no valia la pena provar-ho, que hauríem d'haver estat més realistes", diu l'Alfred. Havien entrat en una roda que els feia capficar-se en un únic objectiu, l'embaràs, i el focus d'atenció era la Vanessa. "Durant els sis mesos que vam estar fent les inseminacions, a mi no em van fer cap prova de fertilitat, perquè tot estava focalitzat en la Vanessa", diu l'Alfred.

"Ara ens adonem que ens vam atabalar, perquè potser estàvem espantats davant de l'abisme de pensar que mai no seríem pares", diuen. Sigui com sigui, quan van acabar el cicle de les inseminacions artificials van decidir parar i respirar, malgrat que els havien proposat la fecundació in vitro .

Amb la calma, van reprendre les revisions mèdiques de tots dos, per comprovar que tant l'Alfred com la Vanesa podien tenir una criatura. "Va ser llavors quan, per fi, un andròleg em va dir que tenia una malformació en els conductes dels genitals, com una mena de varius, que em provocava una qualitat baixa en fertilitat", recorda l'Alfred. Li proposaven una intervenció quirúrgica breu. "La vaig acceptar perquè ho veia clar, perquè era la primera vegada que ens donaven unes explicacions clares de per què no teníem una criatura".

L'agost del 2011 l'Alfred entrava al quiròfan. "Sabia que no empitjoraria, i que podria augmentar-ne les possibilitats". Havien passat dos anys, i la parella mantenia un fil d'esperança tot i l'esgotament mental. Operació al marge, aquell estiu del 2011 es plantejaven noves vies per ser pares, que era el desig compartit. Miraven països per adoptar criatures. El Nadal del 2011 estaven a punt d'iniciar els tràmits d'idoneïtat familiar, però van pensar a ajornar-ho fins al gener del 2012, passades les vacances i amb la represa de la rutina.

I amb la rutina del mes de gener del 2012 va arribar l'embaràs de la Vanessa. "No és que haguéssim perdut l'esperança, però sí que teníem ben assumit que no en podíem tenir". No tenien la pressió de l'edat, perquè el 2012 l'Alfred tenia 37 anys i la Vanessa 32, però el pas dels anys (gairebé 3!) i els mil i un intents i proves els havien portat a aquella conclusió.

I l'octubre del 2012 la parella tenia als braços el petit Guerau, "un fill molt desitjat". És la felicitat que anhelaven l'Alfred i la Vanessa, i que els havia fet sucumbir com a parella. "Ens afectava, perquè teníem molts nervis, perquè sempre que en parlàvem acabàvem dient que ens hauríem de plantejar que estaríem sols, que no tindríem fills, que era el que volíem".

En tot plegat ara ja no cal pensar-hi. "El Guerau ens porta de corcoll. No dormim gaire, tenim molta feina a casa, però ho diem amb la felicitat de saber que tenir un fill no és fàcil i encara menys quan gairebé has perdut l'esperança de tenir-ne".

La via de l'adopció

La Judith Atienza ha escoltat atentament l'Alfred i la Vanessa. Concentrada, ha anat apuntant els punts coincidents amb la seva història vital. A ella els metges li havien trobat uns quists als ovaris pels quals li diagnosticaven un embaràs difícil però no impossible. "Gairebé ens vam fer a la idea que hi havíem de renunciar", diu. I encara més quan després de sis inseminacions no va aconseguir l'embaràs.

L'estiu del 1999 la parella decidia iniciar els tràmits de l'adopció, que també havien desitjat sempre. Se n'anirien al Nepal a buscar una criatura, perquè com a parella sempre havien parlat de les dues possibilitats a l'hora de formar una família. A l'embaràs gairebé hi havien de renunciar, però l'adopció la tiraven endavant amb valentia. "Les inseminacions m'havien minat la moral; havia renunciat explícitament a fer-me la fecundació in vitro ".

La Carla, la criatura del Nepal, va arribar a casa amb quatre mesos. I al cap de 4 anys de tenir-la la Judith es va quedar embarassada de manera natural. "Sempre he pensat que em va anar bé aprimar-me, però ja no hi comptàvem, perquè havien passat quatre anys d'ençà que havíem decidit buscar l'embaràs".

L'Erik, el petit, té 7 anys i la Carla 11. S'avenen molt. "L'Erik parla de la seva germana de xocolata i d'ell, que és com la llet". Mentrestant, la Judith pensa en els seus dos embarassos, tal com els anomena, i prefereix el de l'adopció, perquè el natural li va comportar moltes complicacions. "Vaig tenir una ciàtica horrorosa i dolorosa, i diabetis gestacional, mentre que durant l'adopció tot era més intens, com una aventura". Dit d'una altra manera, l'adopció els va suposar un boom d'emocions diàries. "Sobretot tenint en compte que en 7 mesos vam fer tots els tràmits i vam tenir la Carla, mentre que l'embaràs va ser observar com et canvia el cos i tens dolors per tot arreu". "Sincerament -conclou la Judith-, com que ja sé què és estar embarassada, prefereixo l'adopció".